La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan, la nit del 23 de juny, no és la nit més curta de l'any (normalment és el 20 o el 21 de juny), però sempre se l'ha associat així. 

L'origen d'aquesta festa és bastant dubtosa. Encara que hi ha gent que opina que és molt antiga, no hi ha referències més enllà del segle XVIII. Per exemple, en el Quijote de Cervantes, don Quijote va a Barcelona el dia de sant Joan i no fa cap esment de la festa ni de fogueres. El 1780, l'Ajuntament de Barcelona va fer un ban prohibint les fogueres dins les muralles i, per tant, podem dir que en aquest temps si que ja eren populars.Durant el franquisme, es va intentar prohibir, però sense cap resultat.

Un costum que s'ha perdut en les fogueres és el de posar un ninot de palla o de fusta vestit amb robes velles i fins que no queia el ninot no es donava per acabada la foguera.

Les fogueres en el solstici d'estiu si que són antigues a tota la Mediterrània. I als Pirineus, enlloc de fogueres fan falles, baixant troncs o branques cremant des de les muntanyes fins als pobles.

I una tradició que aquest any fa 60 anys és la flama del Canigó. El 1955, Francesc Pujada (d'Arles de Tec) va pujar al Canigó a encendre una foguera i va baixar la flama fins al peu de la muntanya, on es va anar escampant per les fogueres dels pobles veïns. El 1965 la flama va travessar cap a la Catalunya del Sud, i a partir de llavors, cada any moltíssimes fogueres catalanes són enceses amb la flama del Canigó. Des del 1965, al Castellet de Perpinyà, hi ha una flama encesa al Canigó que no s'apaga mai

 Mossèn Cinto Verdaguer, en el primer cant del poema Canigó ja parla de la nit de sant Joan:

Del bosc de Canigó són los fallaires

que dansen, fent coetejar pels aires

ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;

en sardana fantàstica voltegen

i de mà en mà tirades espumegen,

de bruixes i dimonis com estrafent un joc.