L'ESPORTIU
Ni jet lag, ni molèsties al canell ni romanços. Nádia Colhado
té fam de bàsquet i ahir es va presentar a Fontajau amb pressa per
entrenar-se, per conèixer les que seran les seves companyes i, fins i
tot, per debutar. Tot i que encara té la mà esquerra inflamada
–divendres li van retirar unes agulles d’immobilització– va fer
l’entrenament complet (dues hores) amb una petita protecció per tal
d’apropar-se al ritme de partit de la resta de jugadores que ella,
inactiva des de fa més de dos mesos i mig, no pot tenir. La seva
condició física general és bona.
Al migdia faltava l’aval del
metge del club, Pere Vila, però Colhado estava tan decidida que no
semblava ni prudent frenar-la. “Ha estat el meu primer contacte amb la
pilota després de dos mesos i mig i, amb l’embenatge, m’he sentit molt
bé. Només tinc petites molèsties. He de fer més entrenaments i treball
de fisioteràpia, però estic preparada.”
Per aclarir què volia dir preparada,
res millor que una pregunta directa. Per jugar demà? “Jo crec que sí
que puc jugar una mica... si l’entrenador ho veu bé, és clar.” Admet,
però, que no es pensava tenir tan bones sensacions tan aviat: “Creia que
necessitaria tres setmanes més. Per això, haver arribat i sentir que ja
estic a punt em fa estar tan contenta.” En tot cas, per diumenge compta
haver millorat el tacte de pilota. “Demà [avui] tenim un amistós i
queden entrenaments. Estaré a punt per a la Lliga Catalana.”
Perfectament
situada i coneixedora de la realitat del club, de qui són les seves
noves companyes i dels compromisos imminents, Colhado explica com ha
ordenat les prioritats: “He continuat corrent, fent peses amb la mà
dreta, amb les cames, he fet tot el que podia fer. Però ara tinc moltes
ganes d’entrenar-me i jugar. Vaig arribar a Indiana lesionada i no vaig
poder fer res del que hauria pogut fer. De fet, em vaig lesionar a Sant
Sebastià dos mesos abans. Vaig continuar jugant la lliga i vaig anar a
Indiana, però no podia i la decisió va ser anar-me’n cap a casa per
operar-me com més aviat millor i arribar bé al principi de temporada.”
De la resta de la plantilla només ha compartit vestidors amb Astou Traoré –tres partits de la temporada passada, a Sant Sebastià–, però amb tot el bagatge que ahir ja va exhibir no li costarà connectar. “Estic entusiasmada amb l’equip”, assegura. “Des del principi ha sabut que hi hauria una gran plantilla i he vingut per lluitar per la LLF i l’Eurocopa. L’Uni és el subcampió de lliga, però l’oportunitat de guanyar hi és i segur que hi lluitarem.” Creu que en la posició de base hi ha jugadores “amb molt domini de pilota per donar assistències i també per tirar” i destaca la presència d’una jugadora tan diferent com Alminaite. “És molt gran i així puc entrenar-me més fort, i també jugar més fort. És bo per a mi però també per a ella.”
De la resta de la plantilla només ha compartit vestidors amb Astou Traoré –tres partits de la temporada passada, a Sant Sebastià–, però amb tot el bagatge que ahir ja va exhibir no li costarà connectar. “Estic entusiasmada amb l’equip”, assegura. “Des del principi ha sabut que hi hauria una gran plantilla i he vingut per lluitar per la LLF i l’Eurocopa. L’Uni és el subcampió de lliga, però l’oportunitat de guanyar hi és i segur que hi lluitarem.” Creu que en la posició de base hi ha jugadores “amb molt domini de pilota per donar assistències i també per tirar” i destaca la presència d’una jugadora tan diferent com Alminaite. “És molt gran i així puc entrenar-me més fort, i també jugar més fort. És bo per a mi però també per a ella.”
Colhado
va viure a Fontajau la seva gran nit a nivell individual. “Era l’últim
partit de l’any i me n’anava cap a casa. Estava com adormida, però quan
comença el partit començo a fer, i fer i fer...” I el resultat van ser
33 punts (15/23 de 2 i 3/4 tirs lliures), 19 rebots, 3 taps i 47 de
valoració. Els registres de punts i de valoració van ser rècord del
curs.
DIARI DE GIRONA
Núria Martínez (Mataró, 1984) és professional d'ençà que es va estrenar amb l'UB Barça fa una dècada i mitja; i ara, després de jugar a mig Europa (Salamanca, València, Rússia, Itàlia i Turquia) i a la WNBA torna a Catalunya per jugar amb l'Spar Citylift Girona «amb molta il·lusió perquè aquest projecte funcioni» i sense pensar en les ofertes de fora que li poden arribar al llarg de la temporada: «Només penso a jugar aquí, a fer vida d'equip i a guanyar partits». Martínez sap que, en certa manera, agafa el relleu de Noemí Jordana però vol evitar les comparacions: «La Noe és un referent del bàsquet català, però no se'ns pot comparar; les dues tenim molt partits jugats a l'esquena, però dins de la pista som molt diferents».
El 2006 va marxar al Dinamo de Moscou quan no era tan habitual sortir a jugar fora. I ara, quan moltes jugadores s'han acostumat a marxar, torna a la lliga espanyola. Era el moment?
Després de molts anys jugant fora estic en una etapa de la meva carrera en què em venia molt de gust tornar i estar a casa. I més en un equip com el Girona que té un projecte molt atractiu.
I posats a tornar a la lliga espanyola, què millor que un equip català que jugui a Europa.
M'ha cridat molt l'atenció. Per mi un equip català que jugui competició europea és molt llaminer. L'opció de venir a Girona ha sortit d'una manera molt natural. Sent catalana sempre és fàcil que hàgim estat en contacte i ha arribat un punt, aquest estiu, que les nostres respectives situacions, de club i personals meves, com també de mercat han encaixat.
D'acord, però els diners continuen estan a fora.
Evidentment que els diners estan a fora. Hi ha lligues com la russa o la turca que són les més potents d'Europa, però aquí cada cop s'està treballant millor i això fa que hi hagi un moment en què has de valorar la possibilitat de tornar i replantejar-te coses.
L'Uni no pot pagar com els turcs i els russos. Per això fa contractes que les jugadores poden tallar a mitja temporada. Això està sobre la taula?
La meva prioritat és estar aquí ara. Viure el dia a dia i no pensar en altres coses que et puguin venir, perquè d'això ja tinc qui se n'encarrega. El meu cap està concentrat en l'Uni Girona i només pensa a jugar aquí, a fer vida d'equip i a guanyar partits.
Així s'hauran d'esforçar molt per treure-la de l'Uni per Nadal.
I tant. Molt!! Feia catorze anys que jugava fora de casa. Jugar aquí, veure la meva família cada cop que vull, viure amb la meva parella... Això era impensable fa només dos anys. Estic molt il·lusionada perquè això funcioni.
Ara té 33 anys. Girona per anar encarant la recta final. Com encara el futur?
Amb molta il·lusió. Estic contenta, encara tinc físic per donar moltes voltes. Mentalment estic bé, de lesions també, i mentre tingui aquesta il·lusió seguiré jugant fins que pugui. Una vegada deixi de tenir aquesta il·lusió deixaré de jugar. I ara això no ho veig.
Fa un parell de setmanes que és a l'Spar Citylift Girona. Sorpresa amb el que veu o s'ha trobat el club que s'esperava?
M'ha sorprès la bona organització que tenim aquí. Tornava a la lliga espanyola després de molts anys sense saber gairebé res del que em trobaria. Es nota que és un grup molt familiar però que treballa de manera molt professional.
Una organització equiparable a la d'altres llocs on ha jugat o encara necessita millorar?
Depèn. Si ho compares amb els Estats Units (WNBA) et diria esclar que no, però, en canvi no se'n va lluny d'equips turcs i italians o, fins i tot, russos. No difereix gaire.
Itàlia, Turquia, Rússia... Núria Martínez fa anys que no juga aquí. Per a la gent que no la conegui, quin tipus de jugadora veuran a Fontajau.
Veuran una jugadora que ho dona tot a la pista, que va sempre al cent per cent pel que fa a intensitat i físic. Després em pot sortir bé o malament, però mai sense deixar de fer grup o d'ajudar l'equip.
Soc conscient que em respondrà que no es poden fer comparacions entre jugadores. Però aquí molta gent la voldrà comparar amb Noemí Jordana. Plega una base veterana i n'arriba una altra amb tanta o més expereriència.
La Noe és un referent del bàsquet català. Ha estat companya meva de selecció i tinc un gran respecte per ella. Com a jugadores no se'ns pot comparar perquè som absolutament diferents. La nit i el dia.
Jordana més tiradora, Martínez amb un bàsquet més físic, oi?
El rol de veterana és l'únic que se'ns pot equiparar. Totes dues portem molts partits jugats a l'esquena, però, ella és més tècnica, més bona tiradora i, en canvi, potser jo soc més física, més agressiva...
Parlant de bases. Com veu Rosó Buch?
Jo la veig una jugadora amb molt potencial. Té un físic espectacular, és molt bona tiradora, pot jugar molt bé de base, d'escorta... Jo la faria jugar a tot arreu, però amb la plantilla que tenim crec que podrà gaudir de molts minuts per jugar, tirar i gaudir del seu bàsquet.
Núria Martínez, Rosó Buch i Nicole Romeo. Anem a un Uni amb dues bases a la pista durant molts minuts dels partits?
Sí. Fins i tot amb quatre petites i una gran. La confecció de plantilla dona moltes variants. Amb dues bases, amb tres petitse, amb dues o una gran, amb dues grans i una tres alta... Tenim opcions per adaptar-nos a qualsevol equip.
Segurament no devia conèixerd'abans Èric Surís. Quina impressió li donat?
El coneixia de nom. I el seu pare, sobretot el seu pare. L'he vist molt seriós i m'agrada com treballa. Suposo que l'aniré coneixent més, però, de moment, tenim una bona comunicació i per mi és important tenir una bona comunicació amb l'entrenador.
La temporada passada hi havia la idea que, en determinats moments dels partits, l'equip pecava d'inexperiència. Amb Núria Martínez o Astou Traoré això canviarà?
Tots els equips pequen d'inexperiència en un moment o un altre. Quan això passi serà feina de les veteranes intentar compensar-ho, però aquí el que es tracta és de fer un bon grup, joves i veteranes. Ara amb les dues pivots que acaben d'arribar (Traoré i Colhado) tenim l'equip complet i ara es tracta de treballar bé. Fa pocs que estem juntes i encara no sabem com juga cadascuna.
Perfumerías Avenida és el favorit a guanyar Lliga i Copa.
Tenen més diners per formar una plantilla de més talent o més de jugadores, però això no vol dir que nosaltres no treballem per fer el salt i guanyar un títol.
I l'Eurocup, Núria Martínez ja en va guanyar amb el Dinamo de Moscou.
No serà fàcil. Hem de ser realistes. Però la veritat és que encara no conec bé les plantilles dels rivals. Nosaltres hem de sortit amb l'ojectiu de guanyar sempre i després ja es veurè. Més que pensar amb els rivals, hem de pensar en nosaltres com a equip i en treballar bé.
I avui, últim partit de pretemporada, a Camprodon contra el Joventut, de la Lliga Femenina 2
DIARI DE GIRONA
Núria Martínez (Mataró, 1984) és professional d'ençà que es va estrenar amb l'UB Barça fa una dècada i mitja; i ara, després de jugar a mig Europa (Salamanca, València, Rússia, Itàlia i Turquia) i a la WNBA torna a Catalunya per jugar amb l'Spar Citylift Girona «amb molta il·lusió perquè aquest projecte funcioni» i sense pensar en les ofertes de fora que li poden arribar al llarg de la temporada: «Només penso a jugar aquí, a fer vida d'equip i a guanyar partits». Martínez sap que, en certa manera, agafa el relleu de Noemí Jordana però vol evitar les comparacions: «La Noe és un referent del bàsquet català, però no se'ns pot comparar; les dues tenim molt partits jugats a l'esquena, però dins de la pista som molt diferents».
El 2006 va marxar al Dinamo de Moscou quan no era tan habitual sortir a jugar fora. I ara, quan moltes jugadores s'han acostumat a marxar, torna a la lliga espanyola. Era el moment?
Després de molts anys jugant fora estic en una etapa de la meva carrera en què em venia molt de gust tornar i estar a casa. I més en un equip com el Girona que té un projecte molt atractiu.
I posats a tornar a la lliga espanyola, què millor que un equip català que jugui a Europa.
M'ha cridat molt l'atenció. Per mi un equip català que jugui competició europea és molt llaminer. L'opció de venir a Girona ha sortit d'una manera molt natural. Sent catalana sempre és fàcil que hàgim estat en contacte i ha arribat un punt, aquest estiu, que les nostres respectives situacions, de club i personals meves, com també de mercat han encaixat.
D'acord, però els diners continuen estan a fora.
Evidentment que els diners estan a fora. Hi ha lligues com la russa o la turca que són les més potents d'Europa, però aquí cada cop s'està treballant millor i això fa que hi hagi un moment en què has de valorar la possibilitat de tornar i replantejar-te coses.
L'Uni no pot pagar com els turcs i els russos. Per això fa contractes que les jugadores poden tallar a mitja temporada. Això està sobre la taula?
La meva prioritat és estar aquí ara. Viure el dia a dia i no pensar en altres coses que et puguin venir, perquè d'això ja tinc qui se n'encarrega. El meu cap està concentrat en l'Uni Girona i només pensa a jugar aquí, a fer vida d'equip i a guanyar partits.
Així s'hauran d'esforçar molt per treure-la de l'Uni per Nadal.
I tant. Molt!! Feia catorze anys que jugava fora de casa. Jugar aquí, veure la meva família cada cop que vull, viure amb la meva parella... Això era impensable fa només dos anys. Estic molt il·lusionada perquè això funcioni.
Ara té 33 anys. Girona per anar encarant la recta final. Com encara el futur?
Amb molta il·lusió. Estic contenta, encara tinc físic per donar moltes voltes. Mentalment estic bé, de lesions també, i mentre tingui aquesta il·lusió seguiré jugant fins que pugui. Una vegada deixi de tenir aquesta il·lusió deixaré de jugar. I ara això no ho veig.
Fa un parell de setmanes que és a l'Spar Citylift Girona. Sorpresa amb el que veu o s'ha trobat el club que s'esperava?
M'ha sorprès la bona organització que tenim aquí. Tornava a la lliga espanyola després de molts anys sense saber gairebé res del que em trobaria. Es nota que és un grup molt familiar però que treballa de manera molt professional.
Una organització equiparable a la d'altres llocs on ha jugat o encara necessita millorar?
Depèn. Si ho compares amb els Estats Units (WNBA) et diria esclar que no, però, en canvi no se'n va lluny d'equips turcs i italians o, fins i tot, russos. No difereix gaire.
Itàlia, Turquia, Rússia... Núria Martínez fa anys que no juga aquí. Per a la gent que no la conegui, quin tipus de jugadora veuran a Fontajau.
Veuran una jugadora que ho dona tot a la pista, que va sempre al cent per cent pel que fa a intensitat i físic. Després em pot sortir bé o malament, però mai sense deixar de fer grup o d'ajudar l'equip.
Soc conscient que em respondrà que no es poden fer comparacions entre jugadores. Però aquí molta gent la voldrà comparar amb Noemí Jordana. Plega una base veterana i n'arriba una altra amb tanta o més expereriència.
La Noe és un referent del bàsquet català. Ha estat companya meva de selecció i tinc un gran respecte per ella. Com a jugadores no se'ns pot comparar perquè som absolutament diferents. La nit i el dia.
Jordana més tiradora, Martínez amb un bàsquet més físic, oi?
El rol de veterana és l'únic que se'ns pot equiparar. Totes dues portem molts partits jugats a l'esquena, però, ella és més tècnica, més bona tiradora i, en canvi, potser jo soc més física, més agressiva...
Parlant de bases. Com veu Rosó Buch?
Jo la veig una jugadora amb molt potencial. Té un físic espectacular, és molt bona tiradora, pot jugar molt bé de base, d'escorta... Jo la faria jugar a tot arreu, però amb la plantilla que tenim crec que podrà gaudir de molts minuts per jugar, tirar i gaudir del seu bàsquet.
Núria Martínez, Rosó Buch i Nicole Romeo. Anem a un Uni amb dues bases a la pista durant molts minuts dels partits?
Sí. Fins i tot amb quatre petites i una gran. La confecció de plantilla dona moltes variants. Amb dues bases, amb tres petitse, amb dues o una gran, amb dues grans i una tres alta... Tenim opcions per adaptar-nos a qualsevol equip.
Segurament no devia conèixerd'abans Èric Surís. Quina impressió li donat?
El coneixia de nom. I el seu pare, sobretot el seu pare. L'he vist molt seriós i m'agrada com treballa. Suposo que l'aniré coneixent més, però, de moment, tenim una bona comunicació i per mi és important tenir una bona comunicació amb l'entrenador.
La temporada passada hi havia la idea que, en determinats moments dels partits, l'equip pecava d'inexperiència. Amb Núria Martínez o Astou Traoré això canviarà?
Tots els equips pequen d'inexperiència en un moment o un altre. Quan això passi serà feina de les veteranes intentar compensar-ho, però aquí el que es tracta és de fer un bon grup, joves i veteranes. Ara amb les dues pivots que acaben d'arribar (Traoré i Colhado) tenim l'equip complet i ara es tracta de treballar bé. Fa pocs que estem juntes i encara no sabem com juga cadascuna.
Perfumerías Avenida és el favorit a guanyar Lliga i Copa.
Tenen més diners per formar una plantilla de més talent o més de jugadores, però això no vol dir que nosaltres no treballem per fer el salt i guanyar un títol.
I l'Eurocup, Núria Martínez ja en va guanyar amb el Dinamo de Moscou.
No serà fàcil. Hem de ser realistes. Però la veritat és que encara no conec bé les plantilles dels rivals. Nosaltres hem de sortit amb l'ojectiu de guanyar sempre i després ja es veurè. Més que pensar amb els rivals, hem de pensar en nosaltres com a equip i en treballar bé.
I avui, últim partit de pretemporada, a Camprodon contra el Joventut, de la Lliga Femenina 2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada