Marxa de Montilivi

Avui hem estat una bona colla a la marxa de Montilivi pi pi pi. Com passa sempre, volem anar a fer un cafè a algun bar a prop i sempre acabem justos de temps. Tornem a la plaça i anem a fer les inscripcions. Coincidim en què surten els caminants i un home de l'organització pi pi pi ens va xiulant amb el xiulet dient si som caminadors. Coi, no, nosaltres correm i continua amb el pito. El deixem estar, ens anem a canviar i ens fem la foto oficial:

En aquesta marxa no hi havia gaire gent i, òbviament, érem el club amb més representació. S'acosta l'hora i anem cap a l'arc de sortida. Torna a aparèixer en pi pi pi i ens explica més o menys el recorregut. I quan ja és l'hora, piiiiiiii i cap a córrer.

Abans d'agafar el carril bici, una de les situacions més surrealistes: ens avança un noi que deu portar les claus de tota la ciutat i que fan molt soroll i en Cardona li diu alguna cosa així: no perdràs pas les claus!!! L'Ermengol una mica més i s'afoga rient, i encara deu estar rient!!!

Els primers quilòmetres són planers i en David, l'Ermengol i jo hem anat junts, amb en Narcís a darrera trepitjant els talons. En arribar la pujada del Bon Pastor, ens ha atrapat i s'ha acabat la bona vida (per la pujada, no pas perquè ens agafés el presi ;)). Aquí en David i en Narcís s'han avançat una mica i he vist que per darrera venien l'Ermengol i l'Emilio. Després del fals pla de Torres de Palau, hem baixat cap al tennis i el Decathlon, per encarar una pujada forta a mà dreta. Aquí ja he tornat a notar carregat el soli i he afluixat. M'ha avançat l'Emilio i m'han atrapat l'Ermengol (que també anava tocat) i la Rosario, que ens ha avançat. La resta de quilòmetres han estat a ritme molt tranquil, per no acabar de trencar.

En arribar, esmorzar, una beguda (la segona ja l'havies de pagar) i una samarreta. I de cop i volta, hem vist en pi pi pi amb americana perquè havia de donar els premis juntament amb una regidora.

Això ja ha fet vessar el vas, i hem marxat per no fer el ridícul rient-nos davant d'ell.