La marxa del Xino-Xano (entitat organitzadora) de Lloret és una de les més populars i antigues de les marxes populars de Girona. Jo potser feia 15 anys o més que no la feia, però l'havia feta molts anys, i el recorregut sempre era el mateix i, per tant, gairebé el podia fer amb els ulls tancats. Però és una marxa dura, amb contínues pujades i baixades, i com hem comentat més d'una vegada mentre corríem, es podria considerar com una marxa de muntanya.
Amb en David hem marxat junts de Sant Dalmai i a les 7h ja érem a Lloret. Hem aparcat al passeig, hem anat a buscar els dorsals i hem anat a fer un cafè (ens ha costat bastant trobar un bar obert a aquelles hores). Avui no hi ha hagut foto oficial (ni no oficial) perquè en Narcís i l'Emilio han arribat gairebé quan tiraven el coet. La Silvia i la Rosario ja l'havien començat a fer caminant. L'Ivan també ens ha acompanyat tota la marxa, i quan hem arribat, hem vist en Jordi Martorell que també l'havia feta.
Que la marxa es digui marxa de les ermites de Lloret, ens indica que es passa per una bona colla d'ermites molt populars a Lloret. Sortim del passeig i comencem a pujar suaument per travessar la carretera de Blanes, algun tram de pujada més forta, i arribem ja a la primera ermita, gairebé dins del poble, l'ermita de sant Quirze.
Després de la primera ermita, un tram per dins de bosc, fins que ens acostem a la carretera de Vidreres. Comencem a baixar i de cop i volta veiem gent que va davant nostra cridant i reculant. Què passa?? Que no és per aquí!! Reculem uns metres i agafem el camí correcte. Agafem un tram de la carretera, amb uns policies municipals. Quan els hem passat, sentim com un crida: ARCEN!!!!! Cony, ja hi passem per l'arcén... Poc després arribem ja a la segona ermita, la mare de Déu de les Alegries. Anys enrera hi havia galetes maria i moscatell, però aquest any no. De fet, no n'hem trobat, encara que a cada avituallament (n'hi havien molts) ho preguntàvem.
Tornem a creuar la carretera, travessem un camp de conreu i passem per davant la depuradora, amb les olors característiques d'aquests llocs. A partir d'aquí, la primera pujada forta, intensa i una mica llarga. Sort que està asfaltada (fa anys no ho estava) i es porta més o menys bé. Aquí avancem a la Sílvia i a la Rosario i ens fan unes quantes fotos. Quan s'acaba la pujada, uns metres de planer i una altra pujada, aquesta per corriol, que ens porta al Monument a l'Àngel. Es tracta d'un monument de primers de segle XX en honor a mossèn Cinto Verdaguer.
Els quilòmetres van passant, ja portem 6, a un ritme prou acceptable, encara que les contínues puges i baixes fan que no agafis ritme mai. A partir d'aquí, un tram una mica més planer, amb tendència a la baixa. De tant en tant, ja veiem Sant Pere del Bosc al fons. Abans, però, passem per la Creu del Terme i la capella de la Mare de Déu de Gràcia.
A partir d'aquí, torna la pujada fins a Sant Pere del Bosc. Aquesta ermita, de grans dimensions, amb restaurant i piscina inclosa, ens porta un altre avituallament, aquest ja més necessari perquè portem gairebé la meitat del recorregut.
Una altra pujada fins als Tres Turons i per fi comença un tram de baixada (amb alguna que altra pujadeta) que ens porta a creuar la carretera de Blanes i la pujada cap a l'hotel Rosa. Aquí ja es comença a notar els quilòmetres i els músculs comencen a estar una mica encarcarats. Aquesta pujda és forta, però el pitjor és que a continuació ve la baixada cap a Santa Cristina i la pujada pel mateix camí. O sigui, quan tu baixes ja veus els que pugen. En arribar a l'ermita de Santa Cristina, un altre avituallament, preguntem pel moscatell i res.
Ja ens estem acostant al final, cada vegada es xerra menys (bé, l'Ivan no para de xerrar, però ell sembla que encara li faltin tres marxes per posar). Passem pels jardins de Santa Clotilde i girem cap a la platja de Fenals. En Narcís, que havia estat gairebé sempre a les posicions de darrera, es posa a davant i fa algun narcis attack. Jo passo de seguir-lo, i a ritme el torno a agafar. Arribem a Fenals, i ja només queda una última pujada. En Narcís fa un altre atac dels seus, però al final de la pujada para. Trobem el cotxe d'en Narcís, baixada forta que ens porta ja al passeig de Lloret. La última recta i creuem l'arc d'arribada.
Samarreta, aigua, entrepà de botifarra, amanides, tot això a la mateixa platja. Esmorzem mentre jubilats ens van mirant pensant com poden aconseguir aquest esmorzar. En Narcís els hi diu: caminant! I marxen...
Al final, 18 km en un temps d'1h55'46, a un ritme de 6'27'' i 353 metres de desnivell positiu.
Aquí teniu l'enllaç del recorregut.
