La natació a Barcelona'92

Una estrella va lluir a les piscines Picornell, Alexander Popov (pel nom sabreu que és rus), anomenat també el Tsar (no sé si és bo o dolent que et diguin Tsar quan els soviètics van matar tota la família imperial el 1917).Va guanyar els 50 i 100 metres llisos i també els 4x100. És considerat com un dels millors nadadors de la història, amb 9 medalles olímpiques, 13 medalles als campionats del món i 26 als Europeus.

 

Eugeny Sadovy va guanyar el 200 i 400 llisos i Martín López Zubero la única medalla d'or per a Espanya, els 200 metres esquena.

Pel que fa a les fèmines, malgrat no guanyar cap medalla d'or, va ser l'estrena de Franziska van Almsick (amb només 14 anys), que va guanyar dues plates i dues bronzes. Va guanyar fins a 10 medalles olímpiques (cap d'or), 6 medalles en campionats del món i 21 medalles en els europeus.

Finalment, en la natació sincronitzada (amb només dues proves) destacar que les russes no guanyessin res (ara s'ho emporten tot, fins i tot les engrunes). Espanya encara no era res i els Estats Units van guayar les dues medalles d'or.

La gimnàstica a Barcelona'92

Un gimnasta va sobresortir a Barcelona, el bielorús Vitaly Scherbo, que amb 20 anys, va guanyar 6 medalles d'or (5 individuals i una col.lectiva). Només Spitz i Phelps han superat aquesta marca en unes olímpiades. Va guanyar 4 medalles de bronze més a Atlanta'96.

De les 17 disciplines de gimàstica artística (masculina i femenina), 10 van ser per membres de la Confederació d'Estats Independents (CEI), o sigui, les diferents repúbliques exsoviètiques menys els estats bàltics.

Marxa de Caldes de Malavella

Aquesta marxa és una de les clàssiques de l'estiu, la última setmana de juliol i abans de començar la festa major de Caldes. Malgrat tot, avui no hi havia gaire gent, no crec que superéssim els 300 participants.

I d'aquests, 9 Trankils (alguns sense samarreta): Narcís, Sílvia, Emilio, Rosario, David Ros, Ivan, el seu nebot Jordi, en David i jo.

Poc escalfament (per causes alienes a mi) i tret de sortida en pujada. Els primers 2 quilòmetres són bastant planers i amb alguna baixadeta, però ràpidament enfilem la pista que ens porta a l'ermita de Sant Maurici (ens queda a la dreta, una mica amagada) i d'aquí continuem pujant fins passat el quilòmetre 5. És una pujada bastant continuada, amb alguna rampa una mica forta. Al quilòmetre 5 portava 26'16'' amb tota la pujada feta. Ara només quedava la baixada...

Però la baixada no és d'aquelles que et deixes anar, no. No és fins gairebé als 6,5 km que la baixada és ràpida. Fins llavors has d'apretar i amb alguna que altra pujadeta. A ritme de 5' he anat fent fins que hem arribat al poble i allà he apretat fins més fins arribar a la meta a 4'30''.

He anat tota l'estona sol fins que al final m'han agafat l'Emilio i en Narcís. He volgut apretar més a la pujada que ells perquè sabia que a la baixada baixen més ràpid ells. Al final, hem arribat tots junts, amb un temps de 41'11 i a ritme 5'07 el quilòmetre.

I en arribar, esmorzar, samarreta (ja l'havíem agafat a les inscripcions), beguda i sorteig (a l'Emilio li ha tocat un parell de sucs de fruita). Pel cost de la marxa (9 euros), és bastant cara. A més, et fan firmar un paper dient que tu ets el responsable per si et passa qualsevol cosa, però el preu inclou l'assegurança. Coi, si jo sóc responsable del que em pot passar, per què haig de pagar un euro més???

Aquí teniu l'enllaç del recorregut.

La propera cursa serà la Cursa del Fau (Maçanet de Cabrenys) el dia 12 d'agost. Han suspès la cursa d'Amer de la setmana que ve. I segurament el 19 d'agost ens retrobarem els Trankils a Sant Feliu de Pallerols.

 Foto de sortida:

 Baixant cap a Caldes:

 Pujant a Sant Maurici:

El futbol a Barcelona'92

Per primera vegada als Jocs Olímpics, els jugadors olímpics havien de ser menors de 23 anys. Això va fer que les estrelles mundials no hi participessin. Malgrat tot, moltes promeses ja jugaven en els primers equips i algun en les seleccions absolutes.

Jugadors com Guardiola, Cañizares, Ferrer, Abelardo, Kiko, Luis Enrique, Pinilla, Toni, Amavisca, Alfonso van jugar amb la selecció espanyola que va guanyar la medalla d'or.

La final la van jugar Espanya i Polònia al Camp Nou i Espanya va guanyar 3 a 2 amb gol final de Kiko. Ghana va guanyar la medalla de bronze.

El ciclisme a Barcelona'92

Vull destacar uns quants noms que van participar en la disciplina olímpica del ciclisme: Fabio Casartelli, guanyador del ciclisme en ruta masculí, Jeannie Longo, plata del ciclisme en ruta femení i Chris Boardman (persecució 4.000 metres individual).

Fabio Casartelli va guanyar la prova en ruta individual en ruta masculina, el seu major triomf. Va passar a professional el 1992, però serà recordat perquè va morir el 18 de juliol de 1995, baixant el col d'Aspet als Pirineus, en la 15a etapa del Tour de França.

Jeannie Longo, malgrat no guanyar la medalla d'or (ho va fer l'australiana Watt), ha estat una de les millors ciclistes en l'àmbit mundial: 4 medalles olímpiques, 5 campionats del món en ruta, 4 campionats del món en contrarellotge, 3 vegades guanyadora del Tour de França i molts altres triomfs.

Chris Boardman (com ha fet Wiggins), després de passar pel ciclisme en pista, va fer el salt al ciclisme en ruta. I se'n va sortir prou bé: 3 etapes del Tour de França, campió del mon en contrarellotge el 1994 i diverses etapes a la París-Niça, Dauphiné-Libéré, etc.

Monument dedicat a Fabio Casartelli, al punt exacte on va morir al port d'Aspet

Mariscada

Abans de les fotos, la frase de la nit: "És molt cara una càmera Cameron????"

El bàsquet a Barcelona'92

Els dos conceptes bàsquet i Barcelona'92 és igual a dir Dream Team. I també un afegitó, Angola.

Per primera vegada en uns jocs olímpics, podien participar jugadors professionals americans, o sigui, jugadors de l'NBA. A més, els americans es volien treure una espina de sobre, ja que havien perdut la final olímpica de Seul'88 contra la URSS.

Aixi doncs, l'equip dels Estats Units es va presentar a Barcelona amb els millors jugadors del món: Barkley, Larry Bird, Drexler, Pat Ewing, Magic Johnson, Michael Jordan, Laettner, Karl Malone, Chris Mullin, Scottie Pippen, David Robinson i John Stockton. Òbviament, van guanyar la medalla d'or i tots els partits, amb una mitjana de 117 punts i 40 punts de diferència amb els rivals.

La plata i el bronze van ser per Croàcia (Petrovic, Perasovic, Kukoc, Tabak, Radja...) i Lituània (Sabonis, Karnisovas, Chomicius o Kurtinaitis), dos magnífics equips que van tenir la mala sort de jugar contra el Dream Team.

I Espanya?? Doncs Espanya va quedar última del seu grup, guanyant únicament un partit i perdent contra Angola (que els va impedir passar als cuarts de final). Finalment, Espanya va quedar en 9a posició (de 12 equips).

En l'àmbit femení, l'Equip Unificat (les repúbliques que formaven la URSS a excepció de Lituània, Letònia i Estònia) va guanyar l'or, mentre que la plata va ser per la Xina i el bronze pels Estats Units.

Carta al Diari de Girona

L'atletisme a Barcelona'92

A partir d'avui i durant uns quants dies, aniré fent un resum dels fets més destacats de les diferents disciplines esportives de Barcelona'92.

Avui em centro amb l'atletisme, un dels esports amb més tradició dins l'olimpisme.

Es van batre 14 rècords del món, 8 masculins i 6 femenins, entre els quals cal destacar el 4x400 tanques (Kevin Young) i els dos relleus masculins (curt i llarg), amb noms històrics com Carl Lewis, Leroy Burrell i Dennis Mitchell en el 4x100, i Michael Johnson o Quincy Watts al 4x400.

Pel que fa als atletes, cal destacar que Carl Lewis (or a Los Angeles'84) no va participar als 100 metres llisos perquè no es va classificar en els Trials. En canvi, va guanyar l'or al salt de llargada. Un altre atleta que va defraudar bastant va ser Serguei Bubka, que no es va classificar per la final de salt de perxa, Michael Johnson eliminat a les semifinals dels 200 llisos o l'algerià Mourceli que va quedar 7è als 1.500 metres.

Si ens centrem en els campions olímpics en categoria masculina, el britànic Linford Christie va guanyar els 100 metres llisos, Fermin Cacho els 1.500 (qui no recorda l'última recta mirant enrera), Javier Sotomayor al salt d'alçada, Dani Plaza als 20 km marxa, o Jan Zelezny a la jabalina. Pel que fa als espanyols, un parell d'esportistes que no se'ls va sentir mai més: Antonio Peñalver al decathlon (plata) o Javier Garcia Chico (bronze a la perxa).

En les dones, Gail Devers als 100 metres, Marie Jose Perec als 400 metres, Hassiba Boulmerka als 1.500 o Jackie Joyner a l'heptatló.

20 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics Barcelona 1992

Durant els propers 15 dies, cada dia farà 20 anys d'alguna efemèride relacionada amb Barcelona'92 (per cert, Madrid a part de no tenir platja tampoc té jocs olímpics, no???).

Doncs avui fa 20 anys que es van inaugurar, el 25 de juliol de 1992.

I aquí teniu l'enllaç d'un dels moments més espectaculars de la inauguració: l'arribada de la torxa olímpica a l'estadi olímpic i l'encesa del pebeter a càrrec d'en Rebollo.

I en aquest altre enllaç, la cançó Barcelona, cantada per Montserrat Caballé i Freddie Mercury, himne oficial dels Jocs Olímpics. Aquesta cançó va ser creada el 1988 i es va estrenar el 8 d'octubre de 1988 a la muntanya de Montjuic.

Finalment, un  vídeo amb la cançó Barcelona on es pot veure la transformació urbanística de la ciutat de Barcelona:

Sobre els incendis de l'Alt Empordà

Quan encara crema l'incendi que afecta la comarca de l'Alt Empordà, em venen al cap tota una sèrie d'idees, pensaments i reflexions sobre el territori, com el conservem o cuidem, com s'ordena i, sobretot, quanta imbecil·litat que corre pel món.

Avui fent el cafè anàvem xerrant sobre el foc. I un ha comentat una cosa molt curiosa però vertadera: no havia vist cap masia cremada, només cases modernes. I és veritat; totes les masies no tenen masses forestals al costat del mas, sinó que tenen camps de conreu o algun arbre aïllat per fer ombra. En canvi, les cases que s'han anat construint en els últims anys, es troben ben bé al mig de boscos. És obvi que el foc no té cap obstacle per cremar la casa però no passa el mateix a la masia. Com es nota que els nostres avantpassats coneixien millor el territori que no pas nosaltres!!

I a partir d'aquí, hem anat debatint sobre altres qüestions relacionades amb els focs.

En primer lloc, els tallafocs. Crec que els tallafocs s'han de pensar i executar ja en el moment de fer el pla d'ordenació urbanística municipal (POUM). Establir franges de seguretat al voltant de les urbanitzacions i nuclis urbans (i que es compleixin, netejant les finques brutes) i, si pot ser, creant tallafocs naturals a través dels camps de conreu, tal i com es feia antigament. Al voltant dels pobles hi havia zones agrícoles, i més allunyades les masses forestals.

En segon lloc, l'abandonament de les tasques agrícoles i ramaderes. Des de fa dècades, el món rural està en crisi. Són poques les persones que s'hi dediquen, però tenen grans superfícies a les seves mans. Molts camps de conreu s'abandonen i es transformen primer en matollars i després en boscos. Això fa que el mosaic agroforestal es vagi convertint en un mosaic forestal i d'aquesta manera augmenti el risc de grans incendis.

En tercer lloc, l'administració no ajuda a la tasca d'agricultors, ramaders, forestals... La llei prohibeix tota una sèrie de tasques al bosc (des de la tala controlada fins a reconvertir zones forestals en camps de conreu) o les dificulta molt. No podem comparar una gran massa forestal centenària dels Pirineus amb un petit turonet forestal que no té més de 20 o 30 anys situat a prop d'un poble. Per què no afavorim a que antics camps de conreu que es van abandonar i s'han reforestat tornin a ser zones agrícoles?

I per últim, deixeu-me treure una mica de la bilis i mala llet que em corre pel cos. Fins que tirar una punta de cigarret del cotxe no es penalitzi d'una manera dràstica -o millor, per què no es prohibeix fumar als cotxes??- no es minimitzarà encara més el risc d'incendis al voltant de les carreteres, autopistes i camins. Però a més, la gent que tira burilles en què pensa? Són tant inhumans, sense sentiments ni escrúpols? Espero que la persona (o persones) que hagin provocat els incendis de la Jonquera i Portbou tinguin un molt mal de ventre i uns remordiments que no se'ls hi marxi en tota la vida. I si pot ser, que el proper incendi que hi hagi es fotin dins del foc i s'hi cremin, així hi haurà menys imbècils corrent pel món.

Perdoneu pel rotllo, però sovint va bé desfogar-se una mica.

I continua creixent l'hort

Les últimes setmanes la recol.lecció de tomàquets, bitxos, carbassons i enciams va ràpid. Cada dia culls un cistell. Fa uns dies vaig arrencar les 200 cebes de Figueres.

Aquí teniu unes quantes fotos d'avui mateix:

Entrenament postsopar Trankils

Què hi ha millor després d'un bon sopar? Doncs aixecar-te aviat per anar a fer 15 quilòmetre!!!

I això és el que hem fet tres Trankils (encara que en un principi havíem de ser més): en Narcís, l'Ermengol i jo. Hem quedat a les 9h a la rotonda dels Països Catalans de Girona i hem esperat fins a les 9h15 a veure si venia algú. Com que vèiem que es feia tard hem anat tirant cap a Quart pel carril bici. La veritat és que aquest camí sembla la Rambla de Girona: ple de gent caminant, amb bicicleta, gent gran, gent jove... en definitiva, com l'anunci de la Coca-Cola.

Encara que no feia calor, tot el tram de Carrilet fins a Quart ha estat dur amb el sol. Sort que en arribar a Quart ens hem pogut posar una mica a l'ombra dels arbres dels carrers. Un cop arribats al pavelló de Quart (on la setmana passada hi vam anar a fer la cursa), hem fet tot el primer tram de la cursa del diumenge passat, amb una mica de pujada enmig de boscos. Com fa unes setmanes, també ens hem perdut una mica, també pel fet que hi havia fletxes noves d'alguna cursa i, per tant, les fletxes de la setmana passada no eren clares. Després d'alguna reculada, hem anat fent camí i anar xerrant: del sopar d'ahir, de la lumbàgia d'en Martin Fiz (els nostres temes de conversa són d'un nivell intel.lectual bastant alt), i d'altres temes que aquí no venen a compte. Els quilòmetres anaven caient però estàvem bé. De fet, el ritme que portàvem no era molt alt (6-6'30 el quilòmetre). Després de dubtar una mica entre tornar cap a Gïrona i continuar amb la cursa de Quart (on tocava la forta pujada després de travessar la carretera), hem decidit per tornar a Girona. Però per fer la cosa més interessant, hem pujat cap al convent de monges fins al GEiEG. Aquí ens hem recordat de la història que va explicar ahir al sopar en Cardona: va veure uns sostenidors penjant d'una branca i uns avis amb el bastó volent-los agafar... No sé si en Jordi va posar més pa que formatge, però nosaltres ens hem rigut una mica. Un cop arribat a dalt i esperar a en Narcís i l'Ermengol, enlloc de baixar cap al camp de futbol, hem seguit recte per un caminet dins del bosc que ens ha ensenyat en Narcís. Un bon tros sota ombra que s'ha agraït. Hem tornat a la rotonda davant del camp de futbol i d'aquí cap a la Guàrdia Civil a bon ritme, aprofitant que feia baixada.

Per fer els 15 quilòmetres, hem fet una mica de puja i baixa, jo m'he quedat al pàrking on tenia el cotxe i l'Ermengol i en Narcís han tirat una mica més per anar cap a casa seva i a buscar el cotxe.

15,15 km

1h39'09''

6'33''/km

Aquí teniu l'enllaç

Sopar Trankils

Normalment el primer sopar d'un grup es fa a l'any d'haver-se creat. Els Trankils, no; encara no sabem quina tàctica utilitzem, tots ens hem queixat que l'abonament anual és molt car, és igual, ja tenim el primer sopar organitzat.

Avui hem anat a la Temporada, un restaurant del Perelló que, quina casualitat, està al costat del gimnàs on vaig jo.

Y hasta aquí puedo leer... tot el que ha passat al sopar, m'ho callo... almenys fins d'aquí a unes hores.

Què us pensàveu????? Que m'hauria currat una mega-crònica abans del sopar...

Ara si que ja us puc explicar com ha anat el sopar.

Hem sigut 13 trankils i ràpidament ens hem assegut i hem començat a demanar. S'han fet dos grups ràpids, els 6 més joves i els 6 també joves (on hi havia el presi, per exemple). A l'hora de demanar les tapes hi ha hagut una mica de "pique" perquè mentre una part demanava bastantes tapes les altres no en demanaven tantes, però quan les portaven ho barrejaven tot i, per tant, nosaltres quedàvem cardats. En definitiva, el presi s'ha fotut més tapes de les que ha demanat.

Entre tapa i tapa, s'ha anat parlant de les tàctiques, en Cardona al seu rotllo, de la marató de BCN, en Cardona al seu rotllo, d'anècdotes vàries, en Cardona al seu rotllo, etc. 

En Cardona, com deveu suposar, ha estat una de les atraccions de la nit (no diré el perquè pq és privat). En Jesús li ha comentat que el seu jersei de la betzinera BP era molt guapo (de color verd, o potser vermell??).

Un moment àlgid ha arribat quan en Llucià li ha dit a la cara de l'encarregat (sexe masculí): sembles la Madonna. El tio deu haver pensat: m'han dit moltes coses, però mai que m'assemblava a la Madonna.

També destacar la paciència que ha tingut el presi Narcís a l'hora de cobrar, perquè ha estat una bona estona xerrant per acabar dient que anéssim a pagar cadascú a la barra. Al final, xupito gratis i uns quants cap a fer una copa i altres cap a dormir. Demà a les 9h hem quedat per fer un entrenament trankil, amenaçant a en Narcís que no vagi ràpid.

2 anys de "Som una nació. Nosaltres decidim"

Avui fa 2 anys de la manifestació del 10 de juliol de 2010 organitzada per Òmnium Cultural, un dissabte calorós, en contra de la resolució d'anticonstucionalitat de l'Estatut de Catalunya, escapçat ja del que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Els qui vam anar a la manifestació recordarem tota la gentada que hi havia, la gran quantitat de famílies amb mainada, els immigrants compromesos amb la causa (que al final s'hi juguen els seus propis diners), els autocars que veies a l'autopista, etc.

I al cap de dos anys, què?? Doncs seguim igual o pitjor. El català, cada vegada més en perill a l'educació, el pacte fiscal ni en parlem, dels diners en infraestructures res de res... Almenys tot això serveix perquè els favorables a la independència de Catalunya ja siguin majoritaris.

Us deixo un enllaç de la Wiquipèdia sobre aquesta manifestació i unes quantes imatges:

Túnels "naturals" d'arreu del món

Normalment, els túnels es fan foradant muntanyes o per sota terra (i fins i tot per sota mar com el de la Manxa). Però n'hi ha algun que són una mica diferents. Us en poso uns quants exemples:

Tunnel Log: situat al Parc Natural de les Sequoies de California. Un bon dia (el 1937) va caure una sequoia gegant sobre la carretera. Coi, aquest arbre és molt gros per treure'l!! devien pensar. Doncs fem-li un forat i que passin els cotxes per sota!!!

Tunnel Rock: també està al Parc Natural de les Sequoies i és bastant original.

 

Túnel de l'amor: situat a Ucraina, el tren passa per dins d'un bosc molt tupit, tal com si fos un túnel

 

Natural Tunnel: com bé diu el nom, es va aprofitar una cova natural per fer-hi passar una línia de ferrocarril

 

Túnel de Guoliang (Xina): carretera excavada dins la roca durant 1.200 metres.

 

Marxa de Quart

Avui hem sortit de Sant Dalmai ben plens perquè anàvem en Carles, en Galderic, en David Ros i jo mateix. I hem anat cap a Quart, on es feia la marxa popular. Quan hem arribat ja hi havai la resta de Trankils (Narcís, Sílvia, Emilio, Rosario i el seu fill Jesús, en Jordi Cardona, l'Ermengol i en Jordi Martorell) i ens hem anat a inscriure. Hem agafat les butlletes per inscriure'ns: nom, cognom, adreça, sexe... I jo he respost: SI. Tot seguit, tothom ha anat rient fluixet. Bona manera de començar el dia.

Ens hem posat a la línia de sortida i tothom parlant de tàctica. Jo he anat directe al gra: aniré amb l'Ermengol (t'he posat el nom!!!!!!!! Resulta que tothom vol anar amb mi per sortir a la crònica...). Destacar també que abans del tret de sortida, un de l'organització ens ha dit que el recorregut era el mateix que l'any passat, amb una única pujada al km 6 i que havien tret la pujada del quilòmetre 10. Ja veurem que no ha sigut ben bé així (encara que hi ha algun corredor que no vull dir el nom però que són en Carles i en Galderic que la pujada del quilòmetre 10 no l'han notat, perquè ells estan acostumats a pujades de 10 km i 1000 metres de desnivell).

Després del tret, hem començat a córrer. Davant de tot hi havia els dels Esports Parra i darrera d'ells en Carles i en Galderic. Ja no els hem vist més fins a l'arribada. En Narcís i en Jordi Cardona anaven una mica endavant i l'Ermengol i jo hem anat fent. La primera part de la cursa (fins travessar el Carrilet) ja l'havíem fet fa unes setmanes quan es va suspendre la marxa de la Crosa. Quina diferència!!!!! L'altra vegada estava tot enfangat i havíem d'anar caminant perquè patinàvem. Avui, tot era pols!!!

Només en començar, pujada (sort que la primera pujada no era fins al km 6!!!) fins gairebé al primer quilòmetres. Després un bon tram planer, vorejant el riu Onyar fins travessar el Carrilet i la carretera de Girona a Sant Feliu. Aquí ja ha començat la cosa a tirar una mica cap amunt fins arribar a la pujada més forta, un petit tram emporlanat. Hem continuat pujant fins al primer avituallament, gairebé al km 7. 

A partir d'aquí, malgrat que el camí feia baixada, hi havia petites pujadetes per travessar recs, algun d'ells bastant enclotats i amb cua per baixar i pujar. Era un tram que s'assemblava molt a la Montfullada de fa unes setmanes, tant pel recorregut, corriols, enmig del bosc i per la "gent" que anàvem trobant (els qui hem fet la cursa, ja saben el que vull dir, oi Cardona????).

I quan ja vèiem el poble, cap al quilòmetre 10, una pujada curta però intensa, que només hem notat els populars. Perquè els cracks no l'han notada... Acabada aquesta pujada, més baixada, hem travessat el riu Celrè i cap a la zona esportiva.

Esmorzar, beguda, xíndria i anar comentant la jugada i, sobretot, preparant ja el sopar de la setmana que ve.

El recorregut ha estat de 12,05 km, amb un temps d'1h13 i un ritme de 6,05 el quilòmetre. Una bona trotada, que tampoc cal apretar molt ara a l'estiu.

Us deixo l'enllaç de la cursa i la foto de grup:

Ja mengem tomates de l'hort

Han tardat a madurar, però finalment ja han arribat les tomaques!!!

Us poso unes quantes fotos d'ara mateix:

Anunci de França al Tour

Mirant el Tour, a part dels ciclistes, el protagonista en etapes sense gaire interès és el paisatge. I avui, el paisatge de la zona de la Normandia i, concretament, de Fécamp és impressionant.

Fent el cafè a la Crosa amb en Jordi, ens hem quedat bocabadats davant dels penya-segats de l'oceà Atlàntic i de nombrosos pobles que semblaven una postal, sense cap bloc de pisos. Tot sembla ben ordenat (tant de neteja com urbanísticament).

En arribar a casa, el primer que he fet ha estat entrar a la web del Tour per veure per on passava l'etapa d'avui. I veure que tots aquests penya-segats, platges que només hi pots arribar gairebé que pel mar, eren de la zona de Fécamp, ciutat dins del departament del Sena marítim i de la regió de l'Alta Normandia.

Aquesta zona és coneguda com "La costa de l'Alabastre", que s'estén durant 130 quilòmetres (des de Le Tréport fins al cap d'Hève). Aquests penya-segats són de gres, d'un color blanc intens i que tenen 120 metres d'alçada màxima.

Us poso unes quantes fotografies tretes d'internet, de no gaire qualitat, però que serveixin d'exemple d'aquest paisatge de França: