Si hem de ser intel·lectualment honestos, la veritat és que la
resposta no és gens clara. I no ho és perquè, per poder respondre amb
seriositat, hauríem de comparar què passaria si Catalunya marxa amb què
passaria si es queda. I tots dos escenaris són plens d’incerteses. Per
exemple, quedar-se pot tenir conseqüències desastroses si Espanya
s’ensorra encara més en la crisi financera o si el govern espanyol
continua amb les polítiques de redistribució interterritorial i
d’inversions públiques que han acabat per ofegar l’economia catalana.
D’altra banda, els beneficis de la separació a curt, mitjà i llarg
termini seran positius o negatius depenent de les institucions, lleis,
regulacions i polítiques que els governs institueixin un cop Catalunya
tingui estat propi.
Un dels aspectes que més incertesa crea és el que fa referència a si
una Catalunya independent seguiria formant part d’Europa. Una part
important de la incertesa és innecessària i ha estat provocada per la
reacció que les autoritats espanyoles han tingut quan han vist que la
ciutadania de Catalunya es prenia seriosament la possibilitat de marxar.
Ministres, economistes, analistes, polítics i autoritats diverses han
anunciat que, en cas que Catalunya decidís separar-se d’Espanya, seria
expulsada d’Europa i els catalans hauríem d’usar el passaport per
viatjar a Saragossa, les empreses catalanes haurien de pagar uns
aranzels que les arruïnarien i tots plegats hauríem de deixar de fer
servir l’euro. Tot això, afegeixen, comportaria la ruïna automàtica per a
tothom. És més, se’ns ha dit que l’expulsió d’Europa seria immediata i
que, per tornar a ser admesos hauríem de posar-nos els últims de la cua i
que la readmissió requeriria la unanimitat de tots els membres de la
Unió. Implícita hi ha l’amenaça que Espanya votaria que no. Com que amb
un sol vot en contra n’hi ha prou perquè un país no entri, diuen,
Catalunya quedaria fora d’Europa durant tres generacions.
Totes aquestes amenaces només tenen un objectiu: atemorir els
ciutadans (sovint amb plantejaments absurds sobre fronteres imaginàries i
cognoms prohibits). Però no fan més que demostrar la debilitat
d’Espanya, ja que intenten guanyar el referèndum a base d’impedir que es
faci: pensen que si a la gent li entra la por, els nostres dirigents
faran figa i així el referèndum mai no es portarà a terme. Però encara
que sigui part de la campanya de la por, els membres del Col·lectiu
Wilson pensem que és poc seriós que es diguin segons quines coses i es
facin segons quines afirmacions. És per això que hem decidit fer públic
un comentari tot analitzant la possibilitat que Catalunya pugui quedar
“fora d’Europa”. Malgrat que no hi hagut mai a la història de la Unió un
procés similar al que han encetat Escòcia i Catalunya, és possible fer
una anàlisi freda de la situació. I si es fa, un arriba a la conclusió
que els escenaris catastròfics dibuixats a Madrid són falsos, fins i tot
si (tal com amenacen algunes autoritats espanyoles) Espanya resistís
amb la màxima energia la voluntat dels catalans.
El
primer que cal entendre és que això de “sortir d’Europa” en realitat no
vol dir res, ja que Europa la conformen una multitud de tractats, grups
i institucions. Per aclarir-ho una mica, el gràfic adjunt mostra els
nombrosos grups, espais i acords que hi ha a Europa i qui forma part de
cadascun d’ells: hi ha el Consell d’Europa, la Unió Europea, l’Eurozona,
l’Espai Econòmic Europeu, l’Acord Europeu de Lliure Comerç (EFTA) i
l’espai Schengen. Els diferents grups, acords i espais representen
compromisos sobre diferents aspectes econòmics i polítics. Per exemple,
els membres de l’espai Schengen s’han compromès a donar llibertat de
circulació de persones dins dels seus territoris (de manera que quan fem
turisme i anem d’un país de l’espai Schengen a un altre –com per
exemple quan anem d’Espanya a França–, ni tan sols hi ha fronteres ni
policies que ens demanen els passaports). La Unió Europea, per la seva
banda, és una associació d’estats amb un mercat únic integrat i, alhora,
amb institucions polítiques comunes. Però, un cop més, aquesta és una
de les múltiples solucions que es fan servir a Europa per assegurar la
integració econòmica a nivell continental.
Fixeu-vos que els diferents països d’Europa formen part de diferents
grups. Espanya, per exemple, forma part de la Unió Europea, l’Eurozona i
el Consell. Suïssa forma part de l’EFTA i de l’espai Schengen, però no
pas de l’eurozona ni de la Unió Europea. El Regne Unit forma part de la
Unió Europea però no de l’Eurozona ni de l’espai Schengen. Per tant, la
primera cosa que cal aclarir és: quan diuen que vetaran la nostra
incorporació a “Europa”, exactament a què es refereixen? A la Unió
Europea? A l’Euro? A l’espai Schengen? A l’Espai Econòmic Europeu?
És de suposar que l’amenaça fa referència a la Unió Europea, tot i
que, recordem-ho, els tractats de la UE no diuen res sobre processos
d’ampliació interna. És a dir, no diuen res sobre el procés d’adherir
membres que s’independitzen de països que ja són membres: ni els
regulen, ni els prohibeixen. Però posem-nos en el cas més pessimista i
imaginem que, en cas d’independència, Catalunya deixa de formar part de
la Unió Europea. Voldria dir això que l’endemà del referèndum
s’erigirien fronteres entre Catalunya i la resta de la UE? Voldria dir
que si guanya el sí, els catalans deixaríem de poder viatjar sense
passaport per Europa, que les nostres mercaderies haurien de pagar
aranzels a l’hora d’exportar-les a la UE, i que els capitals deixarien
de poder circular entre Catalunya i la resta de la UE? I voldria dir
això que per tornar a ingressar i tornar a gaudir de tots aquests drets i
llibertats de circulació, hauríem d’esperar que Espanya deixés de vetar
la nostra incorporació a la UE? La resposta a les totes aquestes
preguntes és: NO. Rotundament NO.
En primer lloc, la hipotètica celebració d’un referèndum no conduiria
a l’exclusió de la UE. Aquesta darrera tindria lloc, en tot cas, amb
una declaració formal i pública d’independència. Per tant, un cop
cel·lebrada la consulta i en cas que tingués èxit, res no podria impedir
un procés de negociació dins de la UE sobre l’estatus tant de Catalunya
com d’Espanya. I res no impediria que (tal com recomana un
informe del Parlament britànic
per a Escòcia) el que s’hagués de negociar fos que el dia de la
proclamació definitiva de la independència coincidís amb la data
d’adhesió a les institucions europees.
En segon lloc, en cas de ser obligats a sortir de la UE, és cert que
es requeriria el vot d’Espanya perquè Catalunya fos readmesa. Una
aplicació extensiva (que no directa) de l’article 49 del Tractat de la
UE estipula que l’accés d’un nou membre de la UE requereix el vot
unànime de tots els seus membres, inclòs el d’Espanya
(1).
Per tant, el nostre destí a la UE estaria en mans dels espanyols: els
catalans que afavoreixen la independència han de contemplar un escenari
on Catalunya, almenys a curt termini, quedaria fora de la UE si Espanya
s’entestés a votar “No” a la incorporació de Catalunya a la Unió
Europea. Des del punt de vista del Col·lectiu Wilson, creiem que les
amenaces espanyoles no són del tot creïbles per dues raons. Primera, la
capacitat d’Espanya d’exercir aquest veto dependrà molt de si està
intervinguda econòmicament (els canvis de la Constitució que el Partit
Popular i el PSOE van acordar acceleradament a petició de les autoritats
europees demostra que la capacitat de les autoritats espanyoles per fer
segons quines coses no és tan gran com fan veure). Segona, perquè
arribat el moment, no els interessaria fer-ho. Espanya pateix el
problema que els economistes anomenem “inconsistència temporal”.
D’entrada els interessa dir que posaran el veto, però un cop fet el
referèndum els interessarà tot el contrari, ja que per exportar a Europa
han de passar per Catalunya i voldran que Catalunya assumeixi una part
proporcional del deute de l’administració central espanyola.
Però seguim posant-nos en el cas més pessimista i imaginem que una
Espanya furiosa i venjativa decideix castigar Catalunya i veta qualsevol
intent català de reingressar a la UE i que la UE li ho permet. Implica
això que les empreses catalanes no podran vendre a Europa, que els
ciutadans catalans hauran de passar duanes i fronteres, i que per anar a
Saragossa caldrà el passaport? La resposta és NO.
Els tractats de la UE exigeixen utilitzar el principi d’unanimitat
per aprovar l’entrada de nous membres (TEU, art. 49) i per fer “acords
associatius”, és a dir, aquells acords que estableixen institucions
comunes entre la UE i els altres països signataris de l’acord (més
endavant explicarem per què això dels acords associatius és important).
Ara bé, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de
mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria
formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els
que té Suïssa. I els tractats diuen que els acords bilaterals sense
institucions comunes no exigeixen unanimitat, sinó una majoria
qualificada (TFUE, art. 207 i 218). Per tant, si Espanya intentés
utilitzar el seu vot per vetar la incorporació de Catalunya al mercat
únic i a la lliure circulació de mercaderies, no ho podria fer perquè
Catalunya podria signar un acord bilateral amb la UE, un acord per al
que no es requereix la unanimitat sinó la majoria qualificada. Aquest
acord, per tant, Espanya no el podria vetar de manera unilateral. De
fet, aquesta situació d’estar fora de la UE, però gaudint de la
llibertat comercial que hi ha a la UE, és la de Suïssa, que no va voler
entrar a l’Espai Econòmic Europeu per voluntat pròpia, però que manté un
d’aquests acords bilaterals amb la UE, aprovat amb majoria qualificada
(2).
No cal dir que la UE tindria el màxim interès a signar aquest acord
bilateral amb Catalunya. Al capdavall, a Catalunya hi ha importants
empreses europees que es veurien ostensiblement perjudicades per la
introducció de les barreres comercials amb les que amenacen les
autoritats espanyoles. És evident que és de l’interès de tota la UE
(Espanya inclosa!) que tot segueixi com està. Quin incentiu tenen a
comprar més cars els productes catalans que importen? O a vendre més car
el que exporten a Catalunya?
(3)
Donats aquests incentius i el fet que Catalunya, com a membre que és de
la Unió, satisfarà tots els requisits en matèria de regulació,
institucions i de més exigits per la UE, aquest acord bilateral es
preveuria d’efecte immediat.
Resumint: fins i tot en el cas que Espanya s’entossudís a expulsar
Catalunya de la Unió Europea, no podria evitar que Catalunya signés
tractats de lliure comerç amb la UE i, per tant, les empreses catalanes
podrien exportar a Europa amb la mateixa llibertat, drets i obligacions
amb què ho fan ara.
I les persones? Podrien seguir circulant lliurement, les persones? La
resposta és sí, però no perquè el tractat de Schengen s’apliqués de
manera automàtica. Si Catalunya volgués adherir-se a l'espai Schengen
sense ser part de la UE, hauria de signar un acord d'associació tal com
va fer Suïssa. Ara bé, en ser un acord d'associació, requeriria
unanimitat al Consell i, per tant, podria ser vetat per Espanya. Dit
això, si bé Espanya podria vetar l'accés de Catalunya a l'espai
Schengen, els catalans hi tindrien accés en la seva condició de
ciutadans espanyols. Tornem a citar l'article 11.2 de la constitució
espanyola que diu que cap ciutadà espanyol pot ser privat de la seva
nacionalitat. Per tant, com que el govern espanyol no podria treure la
nacionalitat espanyola als ciutadans de Catalunya, aquests podran
viatjar des de Catalunya a qualsevol país de l’espai Schengen (per
exemple, per passar la frontera espanyola o francesa) amb tota llibertat
i per fer-ho, n'hi haurà prou amb conservar la nacionalitat espanyola
(juntament amb la catalana) i dur el passaport o el DNI espanyol a
l’hora de creuar la frontera. En aquest sentit es donaria la paradoxa
que qui garanteix la lliure circulació dels ciutadans de Catalunya per
tot Europa seria la mateixa constitució espanyola.
Finalment, l’euro: haurem de deixar de fer servir euros? Aquí hi ha
gent que confon conceptes: el fet que un país sigui independent
significa que aquest país té la possibilitat d’utilitzar la seva pròpia
moneda... però això no vol dir que tingui l’obligació de fer-ho. De fet,
el món està ple de països que empren les monedes d’altri. Equador,
Panamà i les Bahames, entre molts d’altres països, fan servir el dòlar
nord-americà sense que els Estats Units ho puguin impedir. A Europa,
Andorra, Mònaco i Montenegro són exemple de països que utilitzen l’euro
sense formar part ni de l’Eurozona ni de la UE. Com que no hi ha manera
d’evitar que un país utilitzi la moneda que més li convingui, les
amenaces que Catalunya serà expulsada de l’euro no tenen cap mena de
sentit. Catalunya podria fer el mateix sense haver de demanar permís a
la Unió o al Banc Central Europeu. Òbviament, aquesta seria una situació
transitòria fins que el sentit comú portés a la plena integració, amb
la possibilitat d’estar representats a les institucions de l’eurosistema
i de participar en les seves decisions.
Conclusió: els membres del Col·lectiu Wilson pensem que el fet que
les autoritats espanyoles amenacin amb la previsió de catàstrofes
econòmiques sobre Catalunya si els catalans decidissin votar a favor
d’un estat propi només demostra la seva debilitat amb un intent de
guanyar el referèndum senzillament no celebrant-lo i per això, adopten
l’estratègia de la por de les desgràcies econòmiques.
Estem convençuts que, si arriba el dia, les autoritats espanyoles no
posaran entrebancs perquè Catalunya segueixi formant part de la Unió
Europea. I ho faran per interessos econòmics: a Espanya no li interessa
tenir una relació dolenta amb el país que ha de travessar quasi
inexorablement quan vulgui exportar a Europa, i a Espanya li interessa
negociar amb Catalunya perquè aquesta assumeixi una part proporcional
del deute públic (que al cap i a la fi, al capdavall, és del Reino de
España!). Ara bé, si no ho fan així i fan efectives les seves amenaces,
Espanya possiblement podria impedir que Catalunya torni a formar part de
la UE, perquè per ser membre de la UE podria ser necessària la
unanimitat de tots els membres. Però Espanya no podrà vetar que
Catalunya signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE per tal de
formar part del mercat únic des del primer dia ja que, per signar
aquests acords bilaterals, no cal la unanimitat, sinó la majoria
qualificada. Tampoc podrà evitar que els ciutadans de Catalunya circulin
lliurement per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans
catalans utilitzin l’euro com a mitjà de pagament.
Dit d’una altra manera: si els dirigents de Catalunya ho fan bé, els
ciutadans i les empreses catalanes seguiran gaudint de lliure circulació
de mercaderies i de treballadors, de prestació de serveis i de
circulació de capitals. Exactament les mateixes llibertats de circulació
que tenim ara mateix i que han permès Suïssa ser un dels països més
rics i competitius del món. Catalunya, doncs, seguirà sent part
d’Europa.
Notes (1) Naturalment només considerem el
supòsit que Espanya reconeix Catalunya, perquè si no ho fes, els
ciutadans i empreses de Catalunya seguirien sent considerats part
d'Espanya i, per tant, gaudirien de les mateixes llibertats de
circulació que gaudeixen ara. (2) De fet, val la pena
recordar que la UE pot firmar aquests acords bilaterals fins i tot amb
estats no reconeguts per tots els estats membres (vegi’s, per exemple,
la comunicació de la Comisissió Europea COM(2012) 602 final, de 10
d’octubre de 2012). (3) Dit això, i amb ànim de ser
completament transparents i objectius, Espanya podria vetar un acord
bilateral si apel·lés al principi de seguretat nacional. Aquesta opció,
tanmateix, seria altament extravagant, perquè la constitució espanyola
(article 11.2) diu: “Ningún español de origen podrá ser privado de su
nacionalidad”. Per tant, en cas d’independència, els catalans seguirien
conservant la ciutadania espanyola, llevat que Espanya canviés la seva
legislació per castigar els catalans.
Enllaç de l'article
