Resum meteorològic Agost 2014 Sant Dalmai

Acabem un mes d'agost que ha sigut poc agost, amb pluges més abundants del normal i unes temperatures molt a ratlla sense cap onada de calor.

La temperatura mitjana ha estat de 22.1º, una dècima per sota de la mitjana, i hem de tenir en compte també que el mes de juliol també va ser "fresc" (6 dècimes per sota). La temperatura màxima absoluta ha estat "només" de 32.1º el dia 11. La temperatura més alta de l'any és del mes de juny, amb 35.7. Per tant, amb això queda tot dit.A més, les temperatures mínimes han estat de luxe molts dies. La mínima més alta va ser de 21.0 el dia 11, i la mínima més baixa 14.9 el dia 18.

Pel que fa a precipitacions, ha estat un mes molt tempestuós, però moltes tempestes no ens han afectat directament. Per exemple, el dia 22 van caure 41 litres, però és que a Girona ciutat van ratllar els 100. En total, han caigut 75.5 litres (30 litres més que la mitjana). Del que portem d'any, han caigut 436 litres, molt similar a la mitjana dels últims 20 anys. Sort dels mesos d'estiu (juny, juliol i agost) que han caigut al voltant de 75 litres cada mes, perquè l'inici d'any va ser prou sec.

Cursa del Verntallat-el Mallol

Fa 3 anys vam descobrir aquesta cursa i, la veritat, està molt bé, tant pel recorregut (durillo, amb dues pujades curtes però intenses) com pel camí (asfalt, terra, corriols, camps de conreu).

La sortida es fa en un parc, sobre herba i en un entorn molt tranquil. Es pot aparcar a 10 metres de la sortida!!!

A les 8h havíem quedat i a les 8h ja hi érem tots. Hem anat a buscar els dorsals i he vist com jo tenia el número 1 perquè havia estat el primer en inscriure'm per internet. Després de pagar, hem anat a fer un tallat al bar de cada any, a peu de carretera.

Ens hem anat a canviar i a fer les fotos de rigor:

Hem escalfat una mica i cap a la sortida.

Ràpidament s'han fet grupets: l'Emilio i els dos David al davant, en Narcís i jo al mig, i les noies al darrera. Els dos primers quilòmetres són planers, però el tercer ja tira cap amunt, amb un corriol estret però molt costerut que et porta a l'ermita de Sant Antoni de Puigpardines. Després d'una baixada ràpida però amb la pista força irregular (i també un pas de vaques, amb el perill inclòs de fotre el peu i trencar-te la cama), hem tornat a agafar un camí asfaltat, que ens ha portat a peus del Malloll, un altre poble dalt d'un turonet. A través d'un corriol, l'hem pujat per darrera, amb una última rampa asfaltada que déu n'hi do. A dalt hi havia l'avituallament i el final de la pujada. Una altra baixada ràpida per corriol, on en Narcís i d'altres s'han equivocat de camí, travessem una petita urbanització i ens fotem pel mig de camps de blat de moro, basses, fang i ortigues, fins arribar una altra vegada a la sortida.

A mi m'han sortit 8.9 km en 55'28'' amb un desnivell positiu de 133 metres. He fet la cursa amb en Narcís fins gairebé al Malloll, l'he tornat a agafar quan s'ha perdut, i al final m'ha tret 1 minut. Pel que fa a la resta, l'Emilio ha volat, en David Ros gairebé, mentre que en David ha arribat uns 3 minuts davant meu. La Rosario i la Sílvia no han tardat gaire més que jo en acabar la cursa.

En arribar, una bossa obsequi amb un fuet, gorra, aigua i propaganda, i també hi havia aigua, pa, fuet i xíndria en taules.

La divisió territorial de Catalunya al llarg de la història: els bisbats

La divisió eclesiàstica potser és una de les que divideix el territori d'una manera més natural, sense tenir en compte límits administratius com poden ser les comarques o les províncies.

Catalunya està dividida en dues províncies eclesiàstiques: Tarragona i Barcelona. I dins d'aquestes províncies tenim els diferents bisbats i arquebisbats.

Dins la província eclesiàstica de Tarragona trobem l'arquebisbat de Tarragona, el bisbat de Girona, el bisbat de Lleida, el bisbat d'Urgell, el bisbat de Solsona, el bisbat de Vic i el bisbat de Tortosa.

Dins la província eclesiàstica de Barcelona trobem l'arquebisbat de Barcelona i els bisbats de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.

El bisbat de Tortosa inclou una part de les comarques de Castelló, mentre que el bisbat de Lleida va perdre bona part dels municipis de la Franja d'Aragó el 1995 i el 1998.

En la imatge següent hi ha la divisió parroquial de Catalunya:

Com ja hem dit, els bisbats no coincideixen amb les províncies. Per exemple, el bisbat de Girona agafa els municipis de l'alt Maresme fins a Arenys de Mar; tota la comarca de la Cerdanya està dins el bisbat d'Urgell (incloent els municipis de la província de Girona); la comarca del Ripollès està dividia entre els bisbats de Vic i Urgell; o bé les Guilleries estan ubicades tant al bisbat de Girona com el de Vic.

La divisió territorial de Catalunya al llarg de la història: la divisió provincial de 1833 de Madoz

El 1833 el ministre de Governació Javier de Burgos va promulgar la divisió territorial en províncies, que encara està vigent.

A part de fer una delimitació provincial, Javier de Burgos també va col.locar aquestes províncies en regions supramunicipals (sense cap funció). El 1931 amb la II República es va mantenir aquestes regions i llavors si que van dotar de funcionalitat. Hi ha hagut alguna variació (canvis de província d'alguns municipis), però cap que afectés Catalunya.

Aquesta divisió administrativa tenia com a base les províncies del 1822, però amb algunes variacions.

En aquesta imatge es veuen les províncies i amb el diferent color les regions. Catalunya té les 4 províncies, però podem veure diferències en les regions espanyoles. De fet, aquest mapa va ser present durant tot el franquisme, amb regions com Lleó, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja o Albacete i Cuenca juntes.

Per tant, tenim que Catalunya es divideix en 4 províncies: Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida. La única contradicció que hi ha en aquesta divisió és la Cerdanya, una comarca natural i històrica dividida entre la província de Girona i la de Lleida.

El 1834, es van crear els partits judicials, que coincideixen amb les províncies, encara que en cada província n'hi ha de diversos.

En les imatges següents podeu veure els partits judicials de cada província catalana:

A Girona hi ha els partits judicials següents: Figueres, Girona, la Bisbal d'Empordà, Ripoll, Santa Coloma de Farners, Olot, Blanes, Sant Feliu de Guíxols i Puigcerdà.

La divisió territorial de Catalunya al llarg del temps: les províncies espanyoles

Ja en temps de l'ocupació napoleònica, la Constitució de Cadis del 1812 establia la província com a entitat política i circumscripció electoral.

El 1833 es va fer la divisió provincial que encara és vigent, però abans n'hi va haver unes quantes propostes més.

El 1812 es va fer una primera divisió provincial, que seguia sobretot criteris geogràfics i físics, com poden ser rius o carenes de muntanyes. Es dividia Catalunya en 3 províncies: Barcelona, Tarragona i la Seu d'Urgell. El riu Ebre feia de límit sud i per tant, una part del territori català quedava dins la província de Castelló de la Plana.

 

El 1822 (en ple trienni liberal) es va efectuar un altre estudi sobre l'organització territorial en províncies i Catalunya va tornar a ser modificada. En aquest cas, Catalunya recuperava la província de Girona, la província de Barcelona passava a anomenar-se Catalunya (si si, no és cap broma), Lleida passava a ser capital de província enlloc de la Seu d'Urgell, i es respectaven els límits històrics (en el cas de les terres situades al sud de l'Ebre).

 

En acabar-se el trienni liberal, Ferran VI va tornar a l'absolutisme i no va ser després de la seva mort, el 1833 quan es va produir la divisió definitiva provincial, que encara és vigent.

La divisió territorial de Catalunya al llarg del temps: Napoleó i els seus departaments

Encara que fou per pocs anys, l'ocupació francesa (1810-1814) va donar lloc a dues divisions territorials, encara que només fos per canviar la nomenclatura.

El 1810 s'eliminen els corregiments i es creen 4 departaments: Barcelona, Girona, Reus i la Seu d'Urgell. A més a més, cal destacar que Catalunya deixa d'estar dins l'estat espanyol i passa a ser un departament francès. Remarcar que algun poble de Lleida va ser inclòs dins el departament de Huesca.

El 1812, amb la guerra acabada, Napoleó organitza els departaments seguint la lògica geogràfica que ja fa a França i, per tant, divideix Catalunya en dues regions: l'Alta Catalunya i la Baixa Catalunya . L'Alta Catalunya la divideix en dos departaments, el departament del Ter amb capital a Girona i el departament del Segre amb capital a Puigcerdà. La Baixa Catalunya la divideix en dos departaments més, el departament de Montserrat amb capital a Barcelona, i el departament Boques de l'Ebre amb capital a Lleida.

La Val d'Aran s'incorpora al departament de l'Alta Garona i Andorra dins el departament del Segre.

Dins dels departaments, es mantenien com a subdivisions els corregiments borbònics.

Tota aquesta divisió territorial va ser més teòrica que pràctica, ja que mai va entrar en servei, perquè el 1814 Napoleó va acabar perdent la guerra i es va restaurar la monarquia borbònica i una altra divisió territorial.

Via Catalana 2014: 11S-9N

La divisió territorial de Catalunya al llarg del temps: el Decret de Nova Planta. De les vegueries als corregiments

El 1716 es va redactar el Decret de Nova Planta i, entre moltes d'altres coses, també es va canviar la divisió territorial de Catalunya, substituint les vegueries per departaments. Llavors Catalunya tenia 24 vegueries i subvegueries i es va passar a 12 corregiments i un districte (la Val d'Aran). A més, Catalunya queda definida com a província.

Tal i com es pot veure en la següent imatge, els 12 corregiments eren: Girona, Vic, Mataró, Barcelona, Vilafranca, Tarragona, Tortosa, Lleida, Cervera, Manresa, Puigcerdà, Talarn, i Vielha com a districte. Al davant de cada corregiment hi havia un corregidor.

Funcionalment, potser tenir menys estructures territorials era una bona opció. El problema era que es va substituir una estructura amb 500 anys d'història catalana per una estructura castellana.

Entre el 1795-1800 es va produir una modificació d'aquesta organització, però en aquest cas no va afectar a Catalunya, sinó només a Espanya.

La divisió territorial de Catalunya al llarg de la història: les vegueries dins la Corona d'Aragó

Dins la corona d'Aragó i més endavant dins la corona de Castella i Aragó, Catalunya va ser estructurada territorialment en vegueries durant més de 600 anys (del segle XII fins el 1716 amb el decret de Nova Planta).

Que és una vegueria? Una vegueria és el territori sobre el qual té un poder un veguer. El veguer és una autoritat que li ve donada directament pel comte, o en aquest cas, pel rei.

En aquesta imatge, es pot veure la divisió territorial en el fogatge de 1304. 

Com podeu veure, hi ha nombroses vegueries, com la de Girona, Barcelona, Vilafranca, Tarragona, Tortosa, Lleida, Montblanc, Tàrrega, Cervera, Manresa, Osona, Besalú, Pallars, Camarasa, etc. Destaca la Val d'Aran com a entintat separada i també hi ha el comtat d'Urgell i el d'Empúries que en aquesta època encara mantenen el comtat semi-independent.

La divisió territorial de Catalunya al llarg de la història: la Marca Hispànica i els comtats catalans en l'Alta Edat Mitjana

La Marca hispànica es defineix geogràficament com aquell territori inclòs dins les fronteres catalanes pertanyents a l'imperi carolingi i que servien com a reraguarda de l'imperi per evitar les incursions musulmanes. Cronològicament, aquest concepte avarca des del 759 fins el 901 quan els comtes catalans deixen de dependre del rei francès, amb la preponderància del comte Guifré el Pelós. Recordem que els musulmans van ocupar tota Catalunya a partir del 711, però des del 759 els francs comencen a avançar cap al sud, reconquerint terreny àrab ja a Catalunya. Concretament, el 785 s'ocupa Girona i el 801 Barcelona.

Per tant, al llarg del segle IX, trobem una Catalunya reconquerida (anomenada Catalunya Vella), estructurada territorialment en 13 comtats: Rosselló, Conflent, Vallespir, Empúries, Besalú, Girona, Barcelona, Osona, Berga, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça.

En aquesta imatge tenim els comtats del segle IX:

Durant els segles posteriors, i com a data límit de 1137 (quan es produeix la unió del comtat de Barcelona amb la corona d'Aragó), els comtats catalans es van reorganitzant, per matrimonis o annexions, erigint-se el comtat de Barcelona com el més preponderant.

A l'any 1000, per exemple, el comtat de la Ribagorça ja està annexionat al regne d'Aragó, mentre es pot veure com el comtat de Barcelona ja s'ha annexionat el de Girona i Vic, Berga inclòs dins la Cerdanya, etc. També s'ha anat ocupant terres musulmanes situades al sud de Barcelona.

 

 I així arribem el 1162, quan el comte de Barcelona Alfons el Cast esdevé rei d'Aragó. En aquesta data, la situació territorial de Catalunya era aquesta:

Com podem veure, el comtat de Barcelona ja s'ha annexionat tots els comtats catalans menys el Pallars Sobirà (que no s'incorporà fins el segle XV). Destacar també com la Val d'Aran i la Ribagorça estaven dins del regne d'Aragó. I també com ja s'havia ocupat tota la Catalunya Nova pocs anys abans (Lleida el 1149, Tortosa el 1148).

La divisió territorial de Catalunya al llarg del temps: la Catalunya musulmana

Entre el 711 i el 714, els musulmans van conquerir tota la península ibèrica i van arribar fins al sud de França. El 759, però, els francs van començar començar la reconquesta.

Per tant, podem determinar que entre el 711 i el 759 tota Catalunya va estar organitzada territorialment segons el model musulmà.

Tota Catalunya estava inclosa dins la regió oriental d'al-Àndalus: Xarq al-Àndalus. Aquesta zona incloia tota la zona oriental mediterrània de la península, des d'Almeria cap al nord. A partir de la reconquesta, la frontera va quedar al nord delimitada pel riu Cardener i segles més tard el riu Ebre. El 929 aquest emirat es va convertir en un califat, el de Còrdova.

Aquesta regió estava dividida en valiats, concretament 11 durant la total dominació musulmana de Catalunya, encara que no hi ha gaire informació.

Un valiat era una extensió de territori governat pel valí. A partir del 1071 els valiats van passar a anomenar-se taifes. A la Catalunya musulmana (Catalunya Nova), es van crear els taifes de Tortosa i Lleida, que al final van quedar incorporades dins de la taifa de Saragossa (entre el 1039 i el 1071) i sent conquerides pels comtats catalans el 1148 i el 1149.

L'últim valiat a conquerir va ser la de Siurana, el 1153-1154. Després d'aquest any, només van quedar algun poble sota la influència musulmana, però sense cap estructura organitzativa.

En la imatge següent del 1080 es pot veure les taifes de Tortosa i Lleida (ja incorporades a la taifa de Saragossa) i la frontera amb els comtats catalans:

 

El meu arbre genealògic LI: La Torre de Bell-lloc o can Pau Birol

La Torre de Bell-lloc o també anomenada can Pau Birol, va ser lloc de residència d'en Miquel Esteve Massa, la Maria Anna Sureda i la seva descendència, entre els quals l'Oleguer Esteve Sureda. Van anar a fer-hi de masovers el 1775, quan l'Oleguer tenia només 2 anys (gràcies als padrons de Girona, he pogut comprovar que en el padró del 1774 hi vivia una altra família, i el 1775 ja apareixen ells). Tant en Miquel Esteve com al Maria Anna Sureda hi van morir (el 1810 i el 1793 respectivament) i el 1813 hi vivien uns néts d'en Miquel i nebots de l'Oleguer. Però s'hi van estar poc temps, perquè el 1817 ja hi vivia una altra família. Per tant, podem dir que a la Torre de Bell-lloc, durant uns 40 anys, va estar habitada per avantpassats meus, fent de masovers.

Aquesta masia, ara situada dins del complex privat educatiu del Bell-lloc, està datada del segle XV, i segons el catàleg del patrimoni històrico-artístic de l'Ajuntament de Girona, és de planta rectangular, amb una torre també quadrada al sud-oest. Destaca la porta dovellada i una finestra d'estil gòtic a la primera planta.

Encara que la masia és del segle XV, ja fa molts i molts segles que aquesta zona ha estat habitada; de fet, hi ha constància de la presència d'una vil·la romana, datada entre els segles II aC i IV dC. En aquesta època, la ciutat romana de Girona (Gerunda) estava emmurallada, i fora de muralles només hi havia dues altres zones habitades en un primer moment, anomenades vil·les romanes, una a Sarrià de Ter i l'altra a Bell-lloc del Pla.

En un primer moment, les vil·les romanes eren petites i habitades només pels seus propietaris, que conreaven les terres del voltant. Més endavant, algunes d'elles creixien i es convertien en petites urbs, on els propietaris, fins i tot, participaven de la vida municipal.

Del Bell-lloc del Pla, només sabem que durant els terratrèmols del segle XV va quedar força castigada. Potser per això, després d'aquests es va reconstruir tota aquesta zona amb la masia (datada recordem del segle XV).

Però sens dubte, l'element principal d'aquesta masia és el descobriment el 1876 de tota una sèrie de mosaics d'època romana. Concretament se'n van trobar 3. El 1941 les parts conservades dels mosaics es van treure de la masia i, actualment, se'n conserven a diferents llocs, com pot ser el Museu d'Història de la ciutat.

Dels 3 mosaics, 2 formaven un d'únic, amb una superfície de 17 x 3 metres aproximadament, i s'han datat de finals del segle III o inicis del segle IV dC: el mosaic representava dues escenes relligades amb motius geomètrics complexos: una cursa del circ romà i la lluita de Bel·lerofontes, a cavall de Pegàs, amb la quimera.

Aquesta obra hauria format part del paviment mosaic que decorava l'entrada de la casa i les seves estances nobles. Quan van ser descoberts, només els cobria un pam i mig de terra. No sabem si la família Esteve Sureda van arribar a saber mai que sota els seus peus hi descansava una obra com aquesta...

 Aquí hi ha tot el que s'ha conservat del mosaic:

 En aquesta web, hi ha moltes d'altres imatges i explicacions:

La divisió territorial a Catalunya al llarg de la història: els visigots

Els visigots van entrar a Catalunya per primera vegada el 415 com a aliat de Roma per lluitar contra altres pobles bàrbars (vàndals, sueus i alans).

El 470, però, els visigots van envair tota la província tarraconensis, que va ser annexionada al regne de Tolosa. Els visigots van estar a Catalunya fins el a inicis del segle VIII, quan tota la península ibèrica va ser conquerida pels àrabs.

La divisió territorial visigoda va ser molt similar a la romana. Tota Catalunya estava inclosa dins la província d'Ibèria (que equivaldria a la província tarraconensis), que com es pot veure en la imatge següent incloïa Catalunya, el nord del País Valencià i bona part de l'Aragó. Al capdamunt de la província hi havia el dux provinciae (governador de la província).

En aquesta altra imatge, del 700, es poden veure les diferents províncies visigodes, i on podem comprovar que la província Tarraconensis i Iberia era la mateixa.

 

El meu arbre genealògic L: la casa dels Bitlloch

Si fa uns dies us deia que en Miquel Esteve i la Maria Anna Sureda havien viscut al Pla de Girona, però que no sabia quina masia en concret, ara ja ho puc certificar.

En els padrons del 1777 al 1810, apareixen en Miquel Esteve i la Maria Anna Sureda i els seus fills vivint en la casa propietat dels Bitlloch. Bé, doncs resulta que els Bitlloch són en realitat els Bell-lloc, però amb una grafia més antiga.

La família Bell-lloc va estar a Girona des del 1267, amb un tal Pere de Bell-lloc (documentat al barri del Mercadal) fins el 1714 quan Ramon de Bell-lloc i de Macip va abandonar Girona sent ja el primer comte de Bell-lloc. I fins a mitjans segle XIX aquest llinatge va mantenir propietats a Girona (el 1854 va morir Maria Mercè de Bell-lloc i Portell, casat amb Joaquim Mercader).

Resseguint els padrons de Girona més enllà del 1812 (quan en Miquel Esteve va morir), he anat descobrint els masovers d'aquesta casa propitat dels Bitlloch. El 1813 hi vivien uns nebots de l'Oleguer Esteve (Joan, Francesca, Rosa, Teresa i Clara, fills d'en Narcís Esteve Sureda, germà de l'Oleguer). Però el 1817 ja hi vivien unes altres persones, ja sense cap parentiu amb en Miquel Esteve (Modest Carles, la seva dona Francisca i el seu fill Dalmau). El 1826 i fins el 1910 com a mínim, aquesta casa va estar habitada per Joan Vidal i la seva descendència.

Entre els padrons del 1851 i el del 1876 hi ha un canvi de propietat de la cas on vivien els Vidal, dels Bitlloch als Mercader. Això és degut a que la última descendent dels Bitlloch era Maria Mercè Bell-lloc, que s'havia casat amb Joaquim Mercader. Per tant, és normal que la propietat canviés de llinatge, però no de família.

Els Bell-lloc, a Girona, tenien diverses propietats, algunes dins la trama urbana de Girona, però només una al pla de Girona: la Torre de Bell-lloc o can Pau Birol. O sigui, on ara hi ha el col.legi Bell-lloc de Girona

La divisió territorial de Catalunya al llarg de la història: l'Imperi Romà

Els romans van arribar a Catalunya el 218 aC i el 197 aC ja es va fer la primera divisió. Tota Catalunya va quedar dins la província Hispània Citerior Tarraconensis, amb capital a Tarraco (Tarragona).

En aquesta primera imatge, es pot veure com tota Catalunya quedava inclosa dins la província Tarraconensis.

En aquesta altra imatge, del 120 dC es pot veure tota l'extensió de l'imperi romà amb les diferents províncies.

Dins de la província Tarraconensis, hi havia 7 llegats que estaven al capdavant dels "conventus iuridici". Un d'aquests era el Tarraconensis, que avarcava tota Catalunya menys la zona del riu Segre cap a l'oest (part de Lleida), que esta inclosa dins del convent Caesaraugustanus (Saragossa).

En aquesta altra imatges es poden veure els diferents convents jurídics romans d'Hispània, on es pot veure perfectament com la part més occidental de Catalunya queda inclosa dins el convent de Saragossa.

 

La fortalesa de l'imperi romà es va anar esquerdant i durant el segle V dC els visigots van acabar ocupant tota Catalunya.

La divisió territorial de Catalunya al llarg del temps: introducció

Província, comarca, vegueria, departament, comtats, bisbats... molts conceptes que, entre molts d'altres, n'engloba un: la divisió (o estructuració) d'un territori.

Catalunya està dividia en 4 províncies (encara que no ens agradi) i en 41 comarques. Això és en l'actualitat. Però aquest territori ja porta uns 2.000 anys organitzada territorialment, amb centre de poder propi o llunyà.

Des de l'imperi Romà, els visigots, els comtats feudals, els bisbats eclesiàstics, les vegueries medievals, els departaments francesos, les províncies espanyoles, les vegueries catalanes i moltes d'altres han estat intents d'organitzar territorialment Catalunya. I moltes d'altres que han quedat en calaixos.

I tot això per parlar d'un país de 32.000 km2.

Aquí teniu un mapa de Catalunya sense cap divisió administrativa, només apareix el relleu, els rius, les ciutats i poca cosa més.

En els següents dies, anirem dividint aquest territori tal i com s'ha fet al llarg de la història.

Entre altres llocs, bona part de la informació està extreta de la web www.vegueries.com i de la viquipèdia.

Reforma de l'administració territorial francesa

El que estan fent a França és com si a Espanya fusionessin les comunitats autònomes per reduir-ne el nombre. A França diuen que és per reduir costos, però ja veurem si al final s'acaba fent o d'aquí a un parell anys diran que ja no és necessari.

En l'actualitat, França està dividida en 27 regions, 22 a Europa i 5 fora (Guadalupe, Martinica, Guaiana francesa, Reunió i Mayotte).

En la imatge següent, la divisió clàssica:

Però el 2014 s'ha anat estudiant una fusió de regions, reduint-los fins a 13 (els 5 insulars es mantenen). Es fusionen els següents: Borgonya i Franc Comtat; Centre, Poitou-Charentes i el Llemosí; Alta Normandia i Baixa Normandia; Lorena, Alsàcia i Xampanya-Ardenes; Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló; Picardia i Nord-Pas de Calais; Roine-Alps i Alvèrnia.

Es mantenen intactes les següents regions: Aquitània, Bretanya, Còrsega, Illa de França (París), País del Loira i Provença-Alps-Costa Blava.

Si ens centrem en la regió que ens afecta més, el Llenguadoc-Rosselló, que inclou el departament dels Pirineus Orientals, o sigui, la Catalunya Nord. 

El departament es divideix en  comarques de parla catalana: Alta Cerdanya, Capcir, Conflent, Rosselló i el Vallespir. També hi ha la Fenolleda, de parla occitana (encara que aquesta comarca va estar durant un temps sota influència del comtat de Barcelona, el 1258 ja es va incorporar dins la corona francesa). La seva capital és Perpinyà, i altres ciutats importants són: Montlluís, Prada, Elna, Toluges, Ceret, Prats de Molló, Argelers, Portvendres, etc. 

En aquesta proposta, la regió del Llenguadoc-Rosselló es fusiona amb la regió veïna de Migdia-Pirineus, que és la regió més extensa de França, amb capital a Tolosa de Llenguadoc i altres ciutats importants com Tarbes, Castres, Muret, Millau, Cahors i Lourdes.

Un mes d'agost i de setembre alemany

Durant les primeres setmanes de la guerra, l'exèrcit alemany va ocupar ràpidament una àmplia extensió de territori en l'anomenat front occidental (França, Bèlgica, Luxemburg i la frontera occidental d'Alemanya).

Després d'ocupar Bèlgica i Luxemburg durant el mes d'agost, Alemanya va anar ocupant part del nord-est i est de França, amb alguna batalla com la de Charleroi i Mons i ocupant les històriques regions d'Alsàcia i Lorena. Així doncs, l'exèrcit alemany es va situar únicament a uns 70 km de Paris a principis del mes de setembre.

Però la batalla perduda a Marne (6-12 de setembre) davant francesos i britànics van fer recular l'exèrcit alemany fins gairebé a la frontera ja existent entre França i Alemanya d'abans de la guerra.

Davant la situació d'incertesa, els aliats i Alemanya es van dedicar a construir trinxeres en un front molt i molt extens que anava des del canal de la Mànega fins a Suïssa.

Si ens centrem en els primes mesos de la guerra en el front oriental (entre Alemanya i Rússia), a l'agost l'exèrcit alemany va començar la invasió de Polònia, però en arribar a Varsòvia varen ser derrotats per tropes russes.En canvi, Rússia va centrar els seus esforços en atacar a Àustria-Hongria, ocupant algunes ciutats de l'imperi i alguna regió com Galitzia, situades totes elles a l'extrem est de l'imperi. Fins a finals del 1914, el front oriental també va quedar bastant estable.

Un altre front destacable va ser el front balcànic. Àustria va ocupar Sèrbia, entrant el 12 d'agost a territori serbi travessant el riu Drina. Fins el 1915 va durar aquesta ocupació.

En la imatge següent, una trinxera:

XVI Caminada nocturna de la Bisbal d'Empordà

Avui la crònica és nocturna i per sort no ha estat plujosa.

La tarda pintava malament, amb tempestes, però el meteoròleg oficial del grup Trankils ja havia dit a mitja tarda que a les 22h no plouria; i no ha plogut. I fins i tot hem vist la lluna i les estrelles.

Amb en Narcís i la Sílvia ens hem trobat 1 horeta abans a la Bisbal i la nostra intenció era anar a inscriure'ns a la piscina (lloc de sortida i arribada) i anar a fer un entrepà. Però abans ja hem vist que el bar que hi ha al costat estava tancat, així que ens ensumàvem que avui no sopariem. En arribar a la piscina, hem pogut comprovar que anaven passant els minuts i allà ningú obria les inscripcions. Així que fins uns minuts més tard de les 22h no hem pogut inscriure'ns i començar a caminar. En David també venia, però ens ha enviat un wassap dient que soritirien més tard, així que no els hem esperat.

Sortint de la piscina, hem creuat la carretera de la Ganga i hem anat en direcció Fonteta, avançant nombrosos caminants. Nosaltres no anàvem corrents però la Sílvia (acostumada al trail walking) anava a un ritme de 9 minuts el quilòmetre. Jo anava seguint-la, però en Narcís havia de trotar per poder seguir-nos... En arribar a Fonteta (km 3.5), hem girat cap a les Gavarres i ha començat un parell de quilòmetres de pujada (en algun tram en un pendent elevat) fins arribar a la Creu dels Frares (km 6). Aquí hi havia el primer avituallament, amb aigua, meló i galetes i hem fet el primer sopar (recordeu que no havíem sopat).

A partir d'aquí, hi hagut un petit tram de baixada per un corriol en no gaire bon estat, fins tornar a agafar una pista. En aquest tram, les llanternes eren importants, perquè hi havia moltes pedres, arrels i desnivell. Sort que la Sílvia i en Narcís portaven frontal i feien bona llum, perquè jo anava amb una llanterna que va sense piles i es carrega fent anar una manivela, i al final gairebé he acabat amb agulletes als braços...Hem passat per les Vinyes de cal Galleret i hem arribat a can Sacot. Com que la pista era en bon estat i tirava una mica cap avall, ens hem posat a trotar tots tres. Hem arribat al segon avituallament (km 8.5), hem tornat a menjar una mica i hem tornat a arrencar trotant.

A partir d'aquí, el recorregut final ha estat planer i hem trotat fins l'arribada. Hem travessat una altra vegada la carretera de la Ganga i paral.lel per la carretera, hem anat per un camí ample, deixant masies com can Molinetes o el mas Ripoll, fins arribar una altra vegada a la piscina.

Xocolata desfeta, beguda, samarreta o buf, i ens hem pogut dutxar i tot.

Al final, gairebé 12 km en 1h51'' i 160 metres de desnivell positiu.

Aqui teniu el recorregut.

Resum meteorològic Juliol 2014 a Sant Dalmai

Ja hem passat mig estiu i sembla que encara no hagi arribat del tot. De fet, ha fet més calor al juny que no pas al juliol. 

Del que portem d'any, cada mes havia estat una mica més càlid que la mitjana; el mes de juliol ha trencat aquesta tendència. La temperatura mitjana ha estat de 22.1º, sis dècimes per sota la mitjana. La temperatura més alta ha estat de 32.2 (el dia 17. El 13 de juny havíem arribat als 35.7º), mentre que la mínima més baixa 11.7º el dia 10 (la mínima més baixa del juny va ser 11.8º el dia 2). Per tant, hem tingut un juliol amb unes temperatures moderades a migdia i prou fresques a la nit. Hi ha hagut només una nit tropical (temperatura per sobre els 20º), que va ser el dia 20 de juliol.

Pel que fa a precipitacions, el mes de juliol també ha estat plujós, amb 73.5 litres, quan la mitjana és de 33 litres. Han estat bàsicament línies frontals (alguna amb tempesta), sobretot la del dia 28 (29 litres) i el dia 7 (18 litres). En diverses ocasions, les tempestes han passat una mica cap al nord. Moltes zones del Gironès i de l'Empordà han superat els 100 litres. Durant el 2014 han caigut 360.5 litres, uns 15 litres encara per sota la mitjana. 

Finalment, pel que fa als vents, ha dominat la marinada del SSE, amb una mitjana d'1.5 km/h i una ratxa màxima de 40.2º el dia 6.

Europa en guerra. Comença la 1a Guerra Mundial.

Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, Alemanya va declarar la guerra a Rússia el dia 1, i el dia 3 d'agost a França i el dia 4 va començar a invadir-la. Però per invadir França, van haver de passar per Bèlgica (que era neutral) i això va fer que els aliats de França (Anglaterra i Rússia) declaressin la guerra a Alemanya. I així va ser com a inicis del mes d'agost, gairebé tota Europa estava en alerta bèl.lica en dos bàndols, el bàndol aliat i el bàndol de les potències centrals.

Dins del bàndol aliat teníem les següents potències: França, Anglaterra, Rússia, Itàlia i posteriorment els Estats Units.Dins del bàndol central (o potències de l'Eix), Alemanya, Àustria, l'imperi otomà i Bulgària.

Totes les guerres són fraticides, enfronten a estats veïns però a vegades també involucren a famílies enfrontades. En aquest cas, la reialesa europea es va veure dividida en els dos bàndols dins de les mateixes famílies, tant si estaven en un bàndol o en un altre, i fins i tot si eren neutrals.

A inicis del segle XX, gairebé tots els reis tenien uns relacions familiars molt properes. En l'actualitat es diuen que tots els reis són "cosins", però és que en aquest cas la majoria eren cosins germans.

En la segona meitat del segle XIX, a Anglaterra va regnar la reina Victòria (en la la famosa era victoriana), que va morir el 1901. Va tenir nombrosos fills i filles, que es van casar d'una manera extraordinària (filles amb hereus, per exemple), ocupant finalment néts de la reina Victòria els principals reialmes.

El rei d'Anglaterra era Jordi V (nét de la reina Victòria); el kàiser alemany era Guillem II (nét de la reina Victòria i, per tant, cosí germà del rei anglès); el tsar rus era Nicolau II, que estava casat amb la tsarina Alexandra (néta de la reina Victòria i cosina germana del rei anglès i el kàiser). Per tant, tenim que les 3 principals potències en guerra tenien lligams familiars molt propers. Altres potències en guerra però de menor poder eren Romania (amb la reina Maria, també néta de Victòria, casat amb Ferran I) o Grècia (la reina Sofia era germana del kàiser alemany, casada amb Constantí I).

Altres països considerats neutrals també tenien en el tro a néts o nétes de la reina Victòria: a Espanya, la reina Victòria Eugènia estava casada amb el rei Alfons XIII. A més, la situació dins la monarquia borbònica encara era més surrealista, perquè la mare d'Alfons, la reina Maria Cristina era austríaca i, òbviament, anava a favor de les potències centrals.

Per tant, podem dir que la Gran Guerra, a part dels desastres personals, econòmics, militars, socials, etc., va suposar també la fi d'una època de la reialesa europea. En acabar la guerra, dos dels imperis que havien dominat Europa durant el segle XIX i els inicis del segle XX, Àustria i Alemanya, van veure com la seva influència quedava aniquilada, i també les monarquies que les sustentaven. Tant el kàiser Guillem II com Francesc Josep d'Àustria van haver d'abdicar. Bé, Francesc Josep no, perquè va morir durant la guerra, però si que va haver d'abdicar el seu hereu, Carles d'Àustria.

La reina Victòria del Regne Unit:

El rei Jordi V:

El kàiser Guillem II:

El tsar Nicolau II: