El 17-18 d'octubre del 1940 (avui fa 75 anys) es va produir un dels aiguats més importants del segle XX a les comarques gironines.
El Ter, el Fluvià i la Muga van assolir cabals que s'han mantingut
com a rècord històric, i les precipitacions acumulades en 24 hores van
ser les més elevades de què es té constància a Europa. L'aiguat es va
concentrar a banda i banda del Pirineu, i es va endur tots els sistemes,
rudimentaris, de control de pluja i de cabals. En va quedar només un, a
l'Allau, a la conca del Tec, al Vallespir, que va registrar 840 litres
per metre quadrat en aquell episodi. Els estudis posteriors fan
augmentar aquest registre fins a gairebé 1.000 l/m², que es calcula que
també és la quantitat d'aigua que va caure al vessant sud del Pirineu, i
es manté com el rècord europeu de pluja en un dia.
El resultat va ser un cabal dels rius espectacular durant el 18
d'octubre, dia de Sant Lluc i que va donar el nom popular a l'aiguat.
Sobretot als rius principals, i en menys mesura als rius secundaris i a
les rieres costaneres. Les pluges es van concentrar a les capçaleres
dels rius, i el resultat va ser de 2.400 metres cúbics per segon al Ter a
Torroella de Montgrí, al Fluvià es
van assolir 2.000 m³/s a Garrigàs
i a la Muga desembocaven 1.200 m³/s a Castelló d'Empúries
Les inundacions van ser conseqüència de
les intenses pluges que van caure sobre el territori els dies previs a
la sortida de mare dels rius: es van arribar a comptabilitzar vuit-cents
litres per metre quadrat en un sol dia –una quantitat absolutament
excepcional–, i en alguns indrets es van acumular fins a 2.000 litres
d’aigua durant tot aquell període de pluges de tres o quatre dies.
L’informe redactat tres anys més
tard per la Comisaría General de Regiones Inundadas, xifra en 90 les
víctimes humanes, 58 els ponts destruïts, 25 els km de carretera
desapareguts i 12 els km de ferrocarril danyats, a més de 165
indústries, 149 comerços, 230 finques urbanes i unes 174.192 ha de
terres de conreu afectades. En conjunt, unes pèrdues que aquest informe
valora en uns 120 milions de pessetes».
Les pèrdues més quantioses es produïren en el
capítol industrial. La indústria tèxtil, en la seva condició de sector
productiu més important i que ocupava un major nombre de persones a
final del 1940, en fou la més perjudicada. Resultaren malmesos els
edificis industrials, la maquinària i les primeres matèries, però també
moltes de les preses i canals que movien les turbines que permetien la
transformació d’energia hidràulica en energia elèctrica. Poblacions com
Torelló, Manlleu, Ripoll, Olot, etc., veieren com les seves fàbriques de
filats i gèneres de punt, però també d’unes altres d’importància local
([...] la metal·lúrgica a Manlleu i Ripoll, la imatgeria religiosa, els
adobats i l’alimentària a Olot, per exemple) patien l’acció de l’aigua.
En definitiva, uns danys industrials que s’avaluaren en uns 36 milions
de pessetes i 7.500 obrers en atur».
I tot plegat en un territori
que acabava d’iniciar la seva lenta recuperació en tots els ordres
després del recent final de la Guerra civil espanyola, la qual cosa va
agreujar encara més els efectes destructius d’aquelles violentes
inundacions i la penúria en què vivia el comú de la ciutadania.
La
funerària Poch estava en aquell temps al carrer Santa Clara, en una
casa que donava a l’Onyar; la crescuda de l’aigua va trencar un envà de
la galeria de la funerària, i uns quants taüts que hi tenien van anar a
parar al riu. I molta gent es pensava que l’aiguat havia afectat el
cementiri, i que allò eren taüts amb gironins a dins que anaven riu
avall....
A la ciutat de Girona s’hi han
produït 123 aiguats, segons el llibre Girona: rius, ponts i aiguats
(1982), però el de Sant Lluc del 1940 es troba entre els més recordats
per diversos motius. En primer lloc, per les víctimes mortals que va
produir, però també perquè la crescuda dels rius causada per les
intenses pluges dels dies anteriors va provocar que es desbordessin al
mateix temps el Ter, l’Onyar i el Güell: el Ter va inundar tota la
Devesa i el carrer de Figuerola; el Güell va ser el responsable de
l’ensorrament del pont de pedra situat al capdavall de la Ronda Ferran
Puig, conegut com Pont de Mart o pont de Can Vidal (per la proximitat
d’una empresa de gasoses), i l’Onyar va arribar als dos metres d’alçada
en determinats indrets del casc urbà, com ara els carrers Ballesteries,
Calderers i Barca, generant les conseqüents destrosses en els comerços i
de la zona (es van arribar a inundar amb més o menys intensitat una
vintena de carrers i places del barri vell).
El diari gironí El
Pirineo d’aquell mateix 18 d’octubre ja informava dels aiguats (era
vespertí), i s’hi podia llegir que «las aguas, irrumpiendo por la
ciudad, han inundado las calles bajas, de ambos extremos llegando a
calles y plazas en los que tan sólo en muy pocas ocasiones parecidas
habían llegado». I dedicava una especial atenció a l’enfonsament del
pont de Can Vidal, on es van produir algunes de les víctimes mortals
d’aquelles inundacions. Com apunta Enric Mirambell, «hi havia molta gent
que volia veure la crescuda del riu des del pont, i la força de les
aigües es va endur el pont, i diverses persones van ser arrossegades riu
avall».
El Pirineo informava d’aquesta manera d’aquells fets:
«Muchos voluntarios abnegados aprovecharon la primera oportunidad para
socorrer y salvar los vecinos de las casas contiguas al paseo de la
Dehesa que tan serio peligro les amenazara durante la crecida de la
inundación. El cuadro era desolador al ver aquellas gentes; mujeres,
ancianos y niños bajo el dominio de la dura emoción por que habían
pasado. Y he aquí que a eso de las tres de la tarde mientras se llevaban
a cabo estas operaciones y numerosos grupos de curiosos se hallaban en
las inmediaciones del puente sobre el Güell que da acceso a la Dehesa,
por la Ronda de Fernando Puig, el arco del mismo se hundió arrastrando
tras de si a las personas que se hallaban encima que según se dice son
unos 10. El caudal era tan copioso y la corriente tan rápida que nadie
pudo intentar el salvamento de las infelices víctimas. A la hora de
escribir estas lineas sólo sabemos ha podido ser recogida una mujer la
cual falleció a los pocos momentos».
A més, l’ensorrament del pont
va provocar l’aïllament d’un gran nombre de persones, l’intent de
rescat de les quals va provocar una altra mort, en aquest cas d’un
personatge il·lustre, l’alferes Huarte, que dirigia els treballs:
«Fuerzas de la tercera Compañía del Batallón de Trabajadores núm. 69,
con la colaboración de elementos de Falange, dirigidos por el Alférez
Jefe de la mencionada Compañía, don Hermógenes Huarte Gorría, lograron
tender una pasarela en substitución de la parte del puente hundida y por
ella salvaron a un gran número de personas».
El Pirineo del
19 d’octubre aportava una altra dada que evidenciava la magnitud del
fenomen que es va viure aquells dies: «La altura máxima que llegaron a
alcanzar las aguas del Ter al pasar por nuestra ciudad era de más de
siete metros sobre el nivel ordinario, abarcando una anchura de tres
kilometros».
Víctimes mortals a la Garrotxa
L’aiguat
de Sant Lluc del 1940 també va tenir més dimensió a la Garrotxa perquè
igualment hi va provocar víctimes mortals. I com en el cas de Girona,
tampoc no se sap del cert quantes van ser, tot i que s’apunta que sis:
un taxista d’Olot que va morir negat a Les Preses perquè se li va parar
el motor del cotxe i no va tenir temps de fugir de la zona, que va
quedar inundada de cop, i alguns habitants (entre cinc i vuit) del molí
del Collell, que van desaparèixer aigües avall.
Però les
destrosses provocades per les inundacions en aquesta comarca, com en
bona part de les comarques gironines, van ser molt nombroses. Per citar
alguns exemples, va quedar destruït el pont de pedra de Castellfollit de
la Roca (que mai més no seria reconstruït), van patir greus destrosses
moltes indústries de la zona, àmplies zones d’Olot van quedar negades
per les aigües (el documental Memòries de l’aiguat d’Olot rememora
l’episodi amb imatges antigues i testimonis de persones que el van
viure), els camps de conreu van patir danys...
De fet, Gironès,
Garrotxa, Ripollès, Selva i Alt i Baix Empordà van ser les comarques més
afectades per l’aiguat del 18 d’octubre del 1940, i en totes elles s’hi
van produir els efectes similars ja comentats. Els desbordaments de
rius com el Fluvià, el Daró, la Muga, el Manol i tot d’afluents va negar
àmplies zones de l’Empordà, mentre que la crescuda del Ter causava
problemes en municipis com Sant Julià del Llor, Bonmatí, la Cellera,
Anglès, Amer...
Per citar algunes de les afectacions generades per
les inundacions, aquells dies, en el conjunt de les comarques
gironines, en recollim algunes de les publicades pel diari El Pirineo:
un tren va descarrilar en un pont sobre el Fluvià situat entre Camallera
i Sant Miquel de Fluvià; les plantacions d’arròs de Pals van quedar
arrasades, i es va perdre tota la collita; a Bàscara, dos camions
carregats de peix van ser arrossegats per la corrent del Fluvià quan
intentaven travessar-lo; el Bisbe Cartañá, que es trobava de visita
pastoral a la Garrotxa, es va haver de quedar 48 hores a les Preses
perquè el poble havia quedat aïllat; àmplies zones de conreu de l’Alt
Empordà van donar per perdudes també les collites; igualment en moltes
granges de les comarques gironines el bestiar va morir ofegat; ponts
destrossats, carreteres enfonsades, vies de ferrocarril tallades,
carrers plens de runa i de fang,... Un autèntica devastació.
L’Ajuntament
de Girona, en un ple municipal celebrat el 22 d’octubre, va acordar
suspendre la programació de les Fires i Festes de Sant Narcís, i
mantenir únicament els actes religiosos previstos. I el 30 d’octubre es
va celebrar a la Catedral una missa en memòria de les víctimes dels
aiguats. I en paral·lel, va començar arreu de Girona la reconstrucció de
tot allò que havia quedat afectat per l’acció de les aigües. Es va
constituir l’abans esmentada Comisaría General de Regiones Inundadas, es
van rebre donatius, es van obrir subscripcions populars, diversos
ministres (el d’indústria i comerç, el d’obres públiqiues...) van
visitar les zones afectades...
Aiguats
posteriors i inundacions en zones construïdes després dels anys 40 (Sant
Narcís, a Girona, per exemple), evidencien que encara es trigaria
dècades a posar fil a l’agulla per executar els projectes que
permetessin resoldre, almenys en part, aquest problema.
Informació extreta de:
DIARI DE GIRONA
PUNT AVUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada