En Joaquín entra i surt de la cuina servint als comensals sopa, minestra
de verdures i un guisat de be. Ja s'ha fet fosc, però continua arribant
gent. Els dos menjadors estan a vessar d'excursionistes de totes les
edats que planifiquen la ruta de l'endemà en francès, eusquera, català,
castellà i anglès. "Voleu repetir?", pregunta als seus hostes Joaquín
Cazcarra, el guarda. La seva dona, Cristina Zueras, no dóna l'abast als
fogons, però diu que no canviaria la vida al refugi per res. Són més de
les deu de la nit i la Cristina continua omplint plats de corder. És
temporada alta i aquí no hi ha horaris.
El pare d'en Joaquín, un ramader de Gistaín, va ser un visionari i el 1953 va començar les obres del refugi a Granjas de Viadós, un idíl·lic paratge de prats i bordes a la vall de Gistau, al Pirineu aragonès. "Es movia molt per les muntanyes per la transhumància, tenia un àmbit molt ampli de relacions i per aquí passaven molts muntanyencs... Uns que venien de Catalunya el van convèncer perquè aixequés un refugi", recorda en Joaquín, de 69 anys. Al menjador principal, al costat de fotos antigues en què es veu l'edifici en construcció, en destaca una de la família Jornet, un record del seu pas per Viadós quan feien la travessa del Pirineu amb un Kilian –considerat ara el millor corredor de muntanya del món– de pocs anys d'edat.
Els pares d'en Joaquín van inaugurar el refugi, l'únic de propietat privada del Pirineu aragonès, el 1957. "Llavors funcionava a demanda. El 1961, la celebració aquí del campament internacional d'alta muntanya ens va donar un cert reconeixement i vam decidir obrir tot l'estiu".
Durant una llarga etapa, en Joaquín va compaginar la ramaderia amb el refugi, però fa una dècada va haver d'escollir i va optar per deixar el ramat d'ovelles. "A Gistaín, en els últims 15 anys, ens hem carregat els sistemes de vida tradicionals: de les 60 famílies que quedem, 30 viuen de la jubilació i les altres 30, dels allotjaments de turisme rural. Amb prou feines queden sis o set ramaders. Si ara pogués triar, seria pastor d'ovelles", confessa. En certa manera, cuidar aquests animals i fer la transhumància és una altra manera d'expressar la passió per la muntanya. Les vistes des del refugi regalen un paisatge de cims temptador, molts de més de 3.000 metres, que el guarda enumera sense dubtar: "D'esquerra a dreta, els Bessons, els Veteranos, el Posets, l'Espadas, el coll d'Eriste, per darrere el Bachimala, la punta del Sabre, més enrere el Culfreda...". Un skyline de pel·lícula que en Joaquín coneix com el palmell de la mà. "Totes les ascensions requereixen una mitjana de cinc o sis hores, jo els he pujat tots. També esquio, vaig en moto de neu i abans escalava".
La majoria de la clientela que recala a Viadós puja tres mils o fa una travessa: un tram del GR-11 (sender de gran recorregut que creua el Pirineu), del GR-10 (pel vessant francès) o de l'ARP (alta ruta pirinenca), així com el circuit que enllaça aquest refugi amb els d'Ángel Orús i Estós. "Aquestes rutes s'han posat de moda i vénen molts europeus, sobretot belgues, holandesos, francesos i alemanys; també, des de fa tres o quatre anys, israelians, i algun xinès", apunta el guarda, subratllant que està mig jubilat. Les seves filles, Elena i Esther, han estat mares recentment i això està endarrerint que s'incorporin del tot al negoci.
"Pujo al refugi quan hi ha molta feina, sobretot de mitjans de juliol a mitjans d'agost. La meva dona es queda tot l'estiu, amb dos empleats més. Aquest any hi ha més gent que el passat, avui hem penjat el cartell de complet, les 65 places estan ocupades", comenta un dimecres, 23 de juliol. Havent esmorzat, es posa al volant del totterreny i recorre deu quilòmetres de pista fins a enllaçar amb la carretera que el porta a Plan per comprar el pa. En aquest poblet de cases de pedra cuidades, que fa 30 anys va saltar a les portades dels diaris per la seva "caravana de dones", funciona l'únic forn de la zona. Ara, la pista facilita moltíssim les comunicacions amb les poblacions de la vall de Gistau, abans l'accés era a peu i la càrrega es transportava amb mules.
"Cada matí baixem a buscar el pa, no m'agrada congelar-lo; la carn arriba cada tres o quatre dies des de Graus, i la fruita un dia a la setmana des de Barbastre", explica la Cristina, de 67 anys, mentre planifica el menú del següent sopar. "Segurament prepararé uns macarrons, un guisat de vedella i, com sempre, sopa, és el que té més èxit", pensa en veu alta. La Cristina s'ocupa de la cuina des que es va casar amb en Joaquín i els seus sogres els van cedir la gestió de l'establiment. "No enyoro la vida del poble, prefereixo estar aquí. Abans no teníem cobertura, ara disposem de telèfon públic, internet, ràdio", afegeix.
Com que tenen un camí asfaltat al costat, la logística és més senzilla que en un refugi al mig de la muntanya. Dues vegades a la setmana dipositen les escombraries als contenidors d'un càmping proper i una vegada a l'any un camió buida la fossa sèptica i s'emporta els residus a una planta de tractament d'Osca. Plaques solars, una turbina hidroelèctrica i un grup electrogen garanteixen l'electricitat i l'aigua calenta.
Els 65 llits es reparteixen entre la casa principal –on és molt d'agrair que tinguin unes quantes habitacions de només quatre places–, una borda que data del 1945 i una cabana que, en absència dels Cazcarra, es pot fer servir com a refugi lliure. La borda és un dels signes d'identitat d'aquesta vall i en Joaquín vol fotografiar-les totes abans que desapareguin sota la runa. "No sé si tindré temps, només a Gistaín n'hi ha unes 180".
Des que va obrir portes, Viadós ha rebut desenes de milers de persones. Del pas de tanta gent queden molt bons records i algun disgust. "L'estiu passat va venir un company de la mili, vam estar xerrant, explicant-nos les nostres vides després d'anys sense veure'ns. Al matí següent va partir per pujar el Bachimala (3.177 metres) i a la nit em truquen avisant que s'havia estimbat". Afortunadament, aquestes notícies són l'excepció, la immensa majoria d'excursionistes culmina ascensions memorables i tornen a Viadós satisfets.
"Viadós amb ve baixa –insisteix en Joaquín–. Fa quinze anys que des de Saragossa ens volen imposar la fabla, i ho escriuen amb be alta, però aquí parlem gistaví".
El pare d'en Joaquín, un ramader de Gistaín, va ser un visionari i el 1953 va començar les obres del refugi a Granjas de Viadós, un idíl·lic paratge de prats i bordes a la vall de Gistau, al Pirineu aragonès. "Es movia molt per les muntanyes per la transhumància, tenia un àmbit molt ampli de relacions i per aquí passaven molts muntanyencs... Uns que venien de Catalunya el van convèncer perquè aixequés un refugi", recorda en Joaquín, de 69 anys. Al menjador principal, al costat de fotos antigues en què es veu l'edifici en construcció, en destaca una de la família Jornet, un record del seu pas per Viadós quan feien la travessa del Pirineu amb un Kilian –considerat ara el millor corredor de muntanya del món– de pocs anys d'edat.
Els pares d'en Joaquín van inaugurar el refugi, l'únic de propietat privada del Pirineu aragonès, el 1957. "Llavors funcionava a demanda. El 1961, la celebració aquí del campament internacional d'alta muntanya ens va donar un cert reconeixement i vam decidir obrir tot l'estiu".
Durant una llarga etapa, en Joaquín va compaginar la ramaderia amb el refugi, però fa una dècada va haver d'escollir i va optar per deixar el ramat d'ovelles. "A Gistaín, en els últims 15 anys, ens hem carregat els sistemes de vida tradicionals: de les 60 famílies que quedem, 30 viuen de la jubilació i les altres 30, dels allotjaments de turisme rural. Amb prou feines queden sis o set ramaders. Si ara pogués triar, seria pastor d'ovelles", confessa. En certa manera, cuidar aquests animals i fer la transhumància és una altra manera d'expressar la passió per la muntanya. Les vistes des del refugi regalen un paisatge de cims temptador, molts de més de 3.000 metres, que el guarda enumera sense dubtar: "D'esquerra a dreta, els Bessons, els Veteranos, el Posets, l'Espadas, el coll d'Eriste, per darrere el Bachimala, la punta del Sabre, més enrere el Culfreda...". Un skyline de pel·lícula que en Joaquín coneix com el palmell de la mà. "Totes les ascensions requereixen una mitjana de cinc o sis hores, jo els he pujat tots. També esquio, vaig en moto de neu i abans escalava".
La majoria de la clientela que recala a Viadós puja tres mils o fa una travessa: un tram del GR-11 (sender de gran recorregut que creua el Pirineu), del GR-10 (pel vessant francès) o de l'ARP (alta ruta pirinenca), així com el circuit que enllaça aquest refugi amb els d'Ángel Orús i Estós. "Aquestes rutes s'han posat de moda i vénen molts europeus, sobretot belgues, holandesos, francesos i alemanys; també, des de fa tres o quatre anys, israelians, i algun xinès", apunta el guarda, subratllant que està mig jubilat. Les seves filles, Elena i Esther, han estat mares recentment i això està endarrerint que s'incorporin del tot al negoci.
"Pujo al refugi quan hi ha molta feina, sobretot de mitjans de juliol a mitjans d'agost. La meva dona es queda tot l'estiu, amb dos empleats més. Aquest any hi ha més gent que el passat, avui hem penjat el cartell de complet, les 65 places estan ocupades", comenta un dimecres, 23 de juliol. Havent esmorzat, es posa al volant del totterreny i recorre deu quilòmetres de pista fins a enllaçar amb la carretera que el porta a Plan per comprar el pa. En aquest poblet de cases de pedra cuidades, que fa 30 anys va saltar a les portades dels diaris per la seva "caravana de dones", funciona l'únic forn de la zona. Ara, la pista facilita moltíssim les comunicacions amb les poblacions de la vall de Gistau, abans l'accés era a peu i la càrrega es transportava amb mules.
"Cada matí baixem a buscar el pa, no m'agrada congelar-lo; la carn arriba cada tres o quatre dies des de Graus, i la fruita un dia a la setmana des de Barbastre", explica la Cristina, de 67 anys, mentre planifica el menú del següent sopar. "Segurament prepararé uns macarrons, un guisat de vedella i, com sempre, sopa, és el que té més èxit", pensa en veu alta. La Cristina s'ocupa de la cuina des que es va casar amb en Joaquín i els seus sogres els van cedir la gestió de l'establiment. "No enyoro la vida del poble, prefereixo estar aquí. Abans no teníem cobertura, ara disposem de telèfon públic, internet, ràdio", afegeix.
Com que tenen un camí asfaltat al costat, la logística és més senzilla que en un refugi al mig de la muntanya. Dues vegades a la setmana dipositen les escombraries als contenidors d'un càmping proper i una vegada a l'any un camió buida la fossa sèptica i s'emporta els residus a una planta de tractament d'Osca. Plaques solars, una turbina hidroelèctrica i un grup electrogen garanteixen l'electricitat i l'aigua calenta.
Els 65 llits es reparteixen entre la casa principal –on és molt d'agrair que tinguin unes quantes habitacions de només quatre places–, una borda que data del 1945 i una cabana que, en absència dels Cazcarra, es pot fer servir com a refugi lliure. La borda és un dels signes d'identitat d'aquesta vall i en Joaquín vol fotografiar-les totes abans que desapareguin sota la runa. "No sé si tindré temps, només a Gistaín n'hi ha unes 180".
Des que va obrir portes, Viadós ha rebut desenes de milers de persones. Del pas de tanta gent queden molt bons records i algun disgust. "L'estiu passat va venir un company de la mili, vam estar xerrant, explicant-nos les nostres vides després d'anys sense veure'ns. Al matí següent va partir per pujar el Bachimala (3.177 metres) i a la nit em truquen avisant que s'havia estimbat". Afortunadament, aquestes notícies són l'excepció, la immensa majoria d'excursionistes culmina ascensions memorables i tornen a Viadós satisfets.
"Viadós amb ve baixa –insisteix en Joaquín–. Fa quinze anys que des de Saragossa ens volen imposar la fabla, i ho escriuen amb be alta, però aquí parlem gistaví".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada